Imma Puig i Vicent
Cooperant de l’ONG-GNANOU / projectes solidaris i sòcia d’ADONA’T
Setembre 2026

Aquest relat és per agrair a totes les persones, metges cooperants, famílies i veïnes que durant molts anys van ajudar Madeleine i d’altres dones com ella, vulnerables en tots els aspectes de la vida, a portar una vida més digna i d’acord amb els seus desitjos.
Madeleine va vindre al món amb greus problemes. Va ser un part llarg i dolorós i amb una crisi d’hipòxia prolongada però, malgrat les dificultats i donats els pocs recursos que tenia l’hospital, mare i filla van aconseguir millorar i continuar el camí de la vida.
Geneva, sa mare, va tindre un embaràs saludable dins de la normalitat. Potser la malària va resultar un inconvenient important en el procés, atesa la manca de medicaments i d’assistència mèdica. Per una altra banda, la falta d’antipalúdics va allargar la malaltia, però de totes maneres va afavorir que tot sortira bé i no afectara el fetus.
Safané tenia, en els anys setanta del segle passat, un hospital amb pocs recursos, però disposava d’una modesta maternitat on les comares feien diàriament molt bona assistència a les dones que venien de molt lluny en situacions alarmants. Arribaven caminant mentre començaven les contraccions.
Madeleine, juntament amb la professionalitat de la llevadora que va assistir el part, va aconseguir tirar endavant amb un pes de 2,200 kg. Era una xiqueta prematura. Per suposat, la maternitat no tenia incubadores i es va improvisar, com en altres casos, una caixeta de cartó amb un matalasset de miraguà, la fibra vegetal usual per reomplir coixins, i per a embolicar-la una tela de bonics colors africans que li va preparar l’àvia. Eixe va ser el seu xicotet aixovar.

Tot semblava anar bé però als sis mesos va patir una malaltia endèmica que li alteraria el futur per sempre. Terrible, el diagnòstic: poliomielitis bilateral i, a la llarga, una escoliosi que li va produir un canvi de vida radical. No hi havia cap remei. Malgrat que van arribar algunes vacunes —poques—, ella i d’altres infants van fer tard: ja no en quedaven, es van acabar… La seua fortalesa personal va fer que Madeleine tirara endavant, mentre, a poc a poc, variava el seu cos: els braços i les cames creixien mentre el seu tòrax es reduïa, tort i tabulat. La poliomielitis va afectar a moltes xiquetes, i en menor mesura també a xiquets.
Amb el pas del temps, les cames portaven un retard important, eren molt primes i dèbils, amb uns peus totalment deformats. Mai va poder caminar, però amb esforços la xiqueta aconseguia traslladar-se dins de la diminuta caseta de tova. La forma de desplaçar-se d’un lloc a un altre en espais curts era amb les mans protegides amb unes sabates de goma i els genolls, que començaven a fer-se durs, encartonats pel rastreig del camp dur amb terra roja i pedres.
Òbviament, Madeleine estava molt limitada. Amb ajuda de familiars, que li portaven una cistelleta de cacauets per a vendre i guanyar uns pocs diners per al menjar diari, quan es feia fosc, a poc a poc eixia de la caseta de fang amb un fardell a l’esquena i un diminut banquet de fusta fet a mida, per a poder suportar les tres hores vora la carretera que travessava Safané. Era el moment de més tràfic de camions que tornaven de les mines d’or cap al lloc on descarregaven. Sovint paraven per a prendre un poc de beguda i, al mateix temps, comprar alguns productes per a sopar.
Madeleine s’organitzava amb el que sempre portava al fardell: un cresolet de petroli per a il·luminar-se i els cacauets; això era tot el que podia oferir… En tornar a casa, tota ella i la roba estaven polsoses i brutes pel pas dels camions pel camí sense asfaltar.
En una de les visites dels cooperants de Castelló, que viatjaven des de feia molts anys com sempre per a revisar projectes solidaris i treballar, van fer una reunió amb la Junta de Vells i amb alguna autoritat local. Es va plantejar la idea, entre d’altres, d’ajudar les dones vulnerables amb discapacitat que, com Madeleine, sofrien una vida duríssima… Tots ho van veure amb bons ulls.
Donat que amb les mans podien treballar, es va acordar crear un centre de costura amb taules i màquines de cosir adaptades per a totes les dones de Safané i voltants que, com Madeleine, patien malalties invalidants i que volgueren aprendre i treballar per a intentar viure millor. Eixe va ser el començament de la Cooperativa de Costureres amb Discapacitat.
Amb el pas dels anys, Madeleine va créixer superant entrebancs, de vegades molt dificultosos, però el seu propòsit era ser autònoma, no molestar i mostrar sempre gratitud davant de qualsevol mostra d’ajuda. Ja de més major, es va quedar a soles; els seus pares van morir i no tenia germans, sols comptava amb l’ajuda d’alguna veïna que es preocupava per ella, cosa normal en comunitats menudes, on la solidaritat és un puntal important i necessari.
Com és habitual, tenia desitjos de ser mare, de cuidar i compartir la vida amb un fillet. A l’Àfrica, les relacions i el festeig són pràcticament inexistents per a les dones amb discapacitat, les quals han de buscar amb bona fe algun home que, mitjançant un acord, puga deixar-les embarassades. No és una cosa general, però per a aquestes dones invàlides és molt important, atès que serà una ajuda durant la vida, ja que tenen un futur molt incert i dolent.
Madeleine, malgrat les limitacions, va aconseguir el seu propòsit, i pocs mesos després el seu deler es va acomplir, i ella plorava d’emoció. No eren fàcils els mesos que vindrien. Però una vegada més, la fortalesa la va fer progressar. Atès que el part era molt complicat, l’ONG se’n va fer càrrec i Madeleine va ser traslladada a Dédougou, on hi ha un hospital amb professionals i més mitjans. Afortunadament, tot va anar bé. Madeleine va tornar amb una ambulància de segona o tercera mà amb el seu fillet als braços, contenta i agraïda als seus déus; era el millor regal que podia rebre i ja mai més estaria sola.
Madeleine va preparar sa casa, on tenia ja un raconet llest per al xiquet amb uns cartons, un coixinet de miraguà i un tros de mosquitera. Ací va començar la seua nova vida acompanyada d’una criatura que es va criar entre la foscor de la caseta de fang i unes hores de sol que servien de vitamina. La resta del temps dormia com un angelet, malgrat que de tant en tant rebien visites d’animalets: gallines, cabres o algun gos de la família que escarotaven la tranquil·litat.
Van passar els mesos i Madeleine, amb les limitacions habituals, ja tenia tots els utensilis baixets, donat que el seu recorregut era amb els genolls i les mans. Per sort, la solidaritat de les veïnes va ser de gran ajuda, tot i que era ella qui volia tindre cura del seu fill.
Al mateix temps que Madeleine es feia major, també el seu fillet creixia. Va ser la salvació perquè, a banda d’anar a l’escola, també ajudava sa mare en els treballs de la casa: agranava, cuidava dels animalets, anava al mercat… Tots els esforços d’una maternitat complicada i amb risc van resultar ser l’ajuda més important per a sa mare. Quina sort de la natura!
Finalment, Madeleine va aprendre a cosir en la cooperativa que va muntar l’ONG de Castelló on, poc a poc, es va convertir en una de les modistes que millor feia els patrons, brodava i donava un acabat impecable als vestits.
Actualment, les notícies que tenim són bones: el xiquet està estudiant, han millorat la casa, tenen més animalets per a vendre al mercat i són una família que, dins de la pobresa, ha pogut complir els seus desitjos.
