Marisa Giner Parra
Sòcia d’ADONA’T
Maig 2026

El passat 8 de març celebràrem el Dia Internacional de la Dona. Com cada any, a la concentració es va llegir el manifest i és ací on centre la meua atenció, encara que ja ha passat la data.
Totes les reivindicacions són de gran necessitat i urgència però la mirada posà el focus en les dones joves/adultes: evitar abusos sexuals en l’àmbit laboral, reducció de jornada, conciliació de la vida laboral i familiar, el sostre salarial de vidre, corresponsabilitat, dret a l’avortament, coeducació pública, laica, afectiva i sexual…
I jo, que soc gran i forme part d’eixe 23 % de la població de Castelló major de 65 anys del qual una majoria som dones, em pregunte: On són les reivindicacions de les dones majors? No existim? Som invisibles?
És cert que el paradigma de les dones majors ha canviat. La jubilació ha passat a ser una etapa desitjada i celebrada, “podré fer allò que voldré” “tindré temps per a mi”. I sí, allò de “l’envelliment actiu” és una realitat social encara que enguany a Castelló han quedat mes de 1000 sol·licituds en reserva per als tallers dels CEAM. Ens cuidem, ens formem i SOCIALITZEM. Les dones hem passat de no tenir activitat fora de casa a un activisme que de vegades ens supera.
Però hi ha una altra realitat oculta que ningú, incloses les dones majors, està disposat a fer visible. Què fem amb les pensions baixes ? Amb l’edatisme i la violència de gènere de les dones grans que a més la pateixen durant molts anys? Què fem amb l’analfabetisme digital? Amb el biaix de gènere en les investigacions mèdiques i farmacèutiques? Ningú diu res per la falta de visualització mediàtica de les persones majors?… En quins llocs de presa de decisions estem representades?
Envellir, especialment quan arribem a l’anomenada, no se si ben bé, ancianitat, comporta vulnerabilitat i pèrdua d’autonomia, malalties i dependència, invisibilitat i soledat… És cert que la ciència ens ha allargat els anys de vida i juntament amb la tecnologia atenuen els desavantatges de la vellesa, però no és suficient. Què ens ofereix el nostre model social basat amb un neoliberalisme que ens individualitza? Podem viure totes amb dignitat fins a les acaballes? Podem triar un lloc on finalitzar amb dignitat les nostres vides? Més del 90 % de les persones majors volem viure a casa nostra, no volem anar a viure amb els fills ni a una residència.
Però la realitat s’imposa. El paradigma ha canviat. Tenim nous models. Moltes families estan disperses, i estan lluny; les dones s’han incorporat al món laboral i ja no tenen el rol de cuidadores familiars que tradicionalment se’ls atorgava… No hi ha suficient professionals formats perquè t’acompanyen, o no pots pagar-ho i no hi ha centres de dia per a rebre atenció i socialitzar.
Aleshores què fem quan perdem autonomia i no es pot accedir a eixe ventall d’activitats que t’ofereixen? Quan el teu teixit social, a poc a poc, va desintegrant-se perquè els amics estan com tu o ja se n’han anat? Quan arriba la dependència i els tràmits et superen i, a més, tarda un any o dos en aprovar-te-la? Quan no tens la casa condicionada o vius de lloguer i no t’arriba la pensió per a sobreviure?
Què fem quan finalment decideixes, o decideixen per tu, anar a una residencia de majors i trobes que a Castelló de la Plana sols hi ha un centre residencial per a gent major públic, econòmicament més assequible, i set privats amb places concertades amb la Generalitat? Tots ells amb una llarga llista d’espera per a entrar…
Segons la filòsofa Victòria Camps TOTS TENIM DRET A SER CUIDA’TS I LA RESPONSABILITAT DE CUIDAR. A l’Estat li correspon aprovar les lleis, els espais, les condicions per a desenvolupar eixe dret i a tots ens correspon formar-nos i preparar-nos per a acomplir la responsabilitat de cuidar-nos personalment i socialment.
En una societat neoliberal com la nostra que ens porta cada vegada més a un individualisme i aïllament personal, una societat on existeixen grups marginals silenciats i, entre ells, els ancians, tant Victoria Camps com la també filòsofa Iris Marion Young proposen l’associacionisme per a aconseguir una societat digna per a totes i tots i canviar el comportament personal i social.
Així doncs, per afrontar aquesta etapa del final de la vida dignament, com hem fet sempre, cal assumir on som i cap on anem. Preparem-nos i decidim com volem viure la nostra vellesa, ajuntem-nos i associem-nos per a parar cura de nosaltres i exigir el dret a ser cuidats amb honorabilitat i respecte.
