Mª Carme Diaz Carsi
Mestra i sòcia d’ADONA’T
Abril 2026
No oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política,
econòmica o religiosa perquè els drets
de les dones es posin en qüestió.
Aquests drets mai no es donen per fets,
haureu de mantenir-vos alerta tota la vostra vida.
Simone de Beauvoir (1908-1986)
Els canvis polítics durant el segle passat van suposar un daltabaix en la vida i els drets de les dones. Els criteris culturals i sobretot els educatius motivaran un trasbals important en el rol de la dona, tant en la Segona República, com posteriorment en la dictadura franquista, fins arribar a la democràcia.
L’any 1930 quasi el 50 % de les dones espanyoles eren analfabetes. Una de les tasques que va promoure la República va ser l’alfabetització de la població, preferentment al món rural, creant escoles i preparant mestres. La idea era formar una ciutadania amb opinió crítica que els ajudara a exercir els seus drets i llibertats. Fins aleshores la funció de modelar el seu pensament l’havia exercida l’església. Així, el govern de la República formarà un allau de mestres, i els destinarà a les ciutats i també als pobles. En ocasions, s’hauran de desplaçar, a soles, per muntanyes a lloms de burros o tartanes carregades de coratge i molta determinació. L’escola, s’obrirà així a l’entorn, i els costums i els oficis del poble entraran a les escoles.
Les mestres, no sols ensenyaven a llegir i escriure, també facilitaven una formació professional per ajudar a les dones a ser autònomes, de manera que, a més de dedicar-se a ser mares i a les tasques de la llar, podien exercir una professió per guanyar-se el sustent. La prioritat era obtenir independència en la mesura de les possibilitats, sense haver d’estar sota la tutela de ningú. En aquest context, les escoles van alfabetitzar xiquetes i xiquets i també persones adultes, bàsicament dones. El treball a les escoles incorporava pràctiques de diversos oficis (escriure a màquina, manejar una impremta, “corte y confección”, cosir a màquina, jardineria, etc). Però també una vessant cultural, com l’anàlisi i el comentari de textos d’autors que els aproparen als ideals republicans, i els ajudaren a tindre una consciència crítica, tant política com social.
Les mestres que van exercir el seu ofici a les classes d’adultes s’havien compromès a educar ciutadanes que de manera conscient pugueren exercir el dret al vot, inclós a la Constitució el 1931, sense ser manipulades pels marits o pel clergat. Així, la República va fer que l’analfabetisme de les dones, de l’any 30 al 39, descendira un 10 %. Després, del 1940 al 1950, va ser pràcticament d’un 5 %. Per al Franquisme la lluita contra l’analfabetisme de les dones no era prioritària, tot al contrari, com després analitzarem.
La mestra republicana és un model de dona i de ciutadana. Les xiquetes, sobretot en les zones rurals, no tenien pràcticament models. Els xiquets, sí. Un xiquet, encara que visquera en un poble, té el metge, el boticari, el secretari de l’Ajuntament, el retor, el guàrdia civil, el fuster… tot un ventall d’oficis als quals pot dedicar-se. Però quins models de dona hi havia als pobles? La mare, la iaia, la tia fadrina i la mestra, que és pràcticament l’única dona que guanya un sou, amb una independència econòmica que li permet ser autosuficient. I si, a sobre, és una mestra alegre i amb ganes de fer l’escola atractiva, evidentment per a les xiquetes serà tot un model de dona absolutament revolucionari.
Per primera vegada, a les eleccions de novembre de 1933, les dones podran votar. Les mestres formaran part de l’àmbit públic i en aquestes eleccions obtindran càrrecs de responsabilitat política. Saben parlar en públic, tenen formació superior, seran regidores, alcaldesses, diputades a Corts, fins i tot ambaixadores. Serà justament per això i per la seua influència en el canvi de mentalitat de la societat, que les mestres i els mestres seran el col·lectiu més represaliat pel Franquisme.
Segons les fonts i el buidatge provinent de la digitalització i estudi dels fons del Ministeri d’Educació dipositats a l’Archivo General de la Administración (AGA), entre 513.000-564.000 professionals vinculats a l’ensenyament van ser sotmesos a depuració entre 1936 i la postguerra. Molts d’elles eren dones. I no tan sols seran les mestres les represaliades, també altres dones amb càrrecs polítics o sindicals, i fins i tot d’altres dedicades al món de la cultura com escriptores i artistes. Moltes van haver de fugir del bàndol revoltat a mesura que anava avançant l’exèrcit franquista i ocupant el territori. Mogudes per la por a la venjança i a les represàlies, van travessar la frontera de França, on novament es voran enmig del conflicte bèlic ocasionat per la II Guerra Mundial que assolarà Europa, i acabaran en camps de concentració, o amb sort, embarcaran amb les seues famílies en vaixell cap a altres països d’Amèrica, abocades a un exili forçós.
Una gran majoria de dones, vídues de guerra, romandran a les seues llars tenint cura dels fills, intentant procurant-los allò més bàsic per sobreviure en unes condicions precàries, duríssimes, on la miseria i la manca d’higiene seran unes de les causes principals de la mortaldat de moltes criatures. Perquè les dones sempre són la baula més dèbil i sofreixen la pitjor part de les guerres. En molts casos van ser el blanc per aplicar els pitjors correctius, fent-los pagar injustament i per revenja un alt preu. En ocasions, pel seu parentiu amb afusellats i represaliats pel règim, o per les denúncies de veïnes o veïns agraviats o que per enveja les denunciaven falsament per congratular-se amb el bàndol guanyador i quedar-se amb els seus béns i cases. El silenci es va apoderar dels records de les famílies i moltes dones van estar condemnades en vida a l’oblit. La majoria van ser assimilades al “Règim” i continuaren les seues vides i la de les seues famílies -o el que quedava d’elles- amb moltes dificultats, patint humiliacions, fam i malalties que les abocaven a la mort. Altres dones, amb una carrera professional, quedaran invisibilitzades darrere la figura del seus marits, havent de renunciar així als seus èxits professionals o en alguns casos a haver de signar els seus treballs sota un pseudònim masculí.
Entre les dones que, tot i haver viscut la postguerra, han continuat en la memòria col·lectiva, gràcies al rescat posterior de les seues obres, destacarem: Anna Rebeca Mezquita (Onda, 1890 – San Cristóbal de la Laguna, 1970), poetessa i escriptora; Manuela Ballester (València, 1908 – Berlín, 1994), pintora, il·lustradora i escriptora, exiliada a Mèxic i després a Alemanya; Enriqueta Agut Armer (Castelló de la Plana, 1912 – Mèxic 1998), mestra i feminista; Matilde Salvador i Segarra (Castelló de la Plana, 1918 – València, 2007), música; Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1921 – València, 2009), escriptora; Sofia Salvador Monferrer (Benassal, 1925-1995), escriptora, mestra i activista cultural. Algunes d’elles van haver d’adaptar-se a una vida en l’exili i d’altres van aprofitant qualsevol circumstància per seguir amb la lluita pels seus ideals, sovint des de la clandestinitat.
La Dictadura portarà molts canvis socials, culturals i religiosos per a les dones. L’èxit del colp d’estat de 1936 dirigit pel general Franco contra el govern de la Segona República suposarà la implantació d’un nou sistema polític a partir de 1939, que comportarà canvis substancials en la societat valenciana, entre els quals en podríem destacar-ne tres: 1/ alguns sectors minoritaris de la població augmentaren la seua influència militar, política, social o religiosa de manera paral·lela al seu patrimoni, mentre que la majoria de la ciutadania veia minvar tant les llibertats individuals i col·lectives com els recursos materials i econòmics i es veia sotmesa a una pobresa extrema. 2/ un seguit de modificacions afectaran profusament la vida pública i privada de les dones, tenint en compte els avanços que havien viscut durant els anys immediatament anteriors a 1936. La Dictadura enfortirà un projecte d’estat nacional-catòlic caracteritzat per la radicalització, fins a extrems esperpèntics, i a unes relacions de gènere fortament patriarcals. Les dones seran desprovistes dels seus drets i llibertats i passaran a dependre del pare o del marit, que exercirà la seua patria potestat a tots els efectes. 3/ un intent de genocidi cultural i lingüístic a partir de la instrumentalització del castellà per part de les autoritats, en augmentar la capacitat glotòfaga vers la diversitat lingüística, per tal d’eliminar definitivament la resta de llengües de l’estat. Aquestes, entre les quals s’inclou el valencià (el català de les comarques valencianes) es veurien sotmeses a una situació de diglòssia radical i passarien a ser unes llengües ignorades, menyspreades, folkloritzades o, directament, perseguides.
Una vegada acabada la guerra, els nous poder fàctics van cercar l’empatia femenina amb el nou règim i l’espanyolisme que propugnava. Per aquest motiu, les autoritats, i amb elles tot un seguit de poetes,artistes i de «forces vives», generaran i establiran un nou model mitificat de la dona valenciana, reinterpretant certs referents populars i tradicionals amb el missatge nacionalista i catòlic que interessava. Es crea així un nou tipus de dona valenciana, que representa l’essència ancestral de la valencianitat femenina
«La hermosa huertana, al primer albor de la mañana, viste su corpiño de seda, su falda rameada, su pañuelo y delantal de tul, bordado de lentejuelas de oro; cuelga en sus orejas arracadas de perlas; clava en sus cabellos la dorada teja y cruza sus agujas de esmeraldas; sale de la barraca prendiendo en sus sienes claveles gualda y encarnados y corre a la playa hundiendo en la arena sus desnudos pies, que lava la espuma del oleaje. Y a pie firme espera a que el sol emerja para recibir su primer beso mañanero y transmitirlo al corazón de España. Es la mujer valenciana el alma de la vida tradicional y la alegría de nuestras fiestas populares y religiosas, como la Batalla de Flores, las fallas de San José y del florido mayo dedicado a la Virgen de los Desamparados.» (C.S.C., 1945)
Tant a València com arreu de l’estat, hi haurà dones que es posicionaran a favor del bàndol revoltat. Les reformes educatives, socials, civils o laborals que els sectors progressistes implantaren durant el primer terç del segle XX, no van ser del grat de totes, i trobaran l’oposició dels moviments femenins de dretes. Serà durant aquests anys quan creixen i es polititzen les branques femenines d’Acción Católica a les comarques valencianes i les seues activistes s’afiliaran als partits de la dreta catòlica, mostrant una reacció massiva contra el discurs republicà i laïcista, posicionant-se de manera clarament favorable al franquisme.
Les dones falangistes a terres valencianes no comptaven amb tant de suport social com les dones d’Acción Catòlica. I no serà fins al febrer de 1936, dos anys després de la instauració de la Secció Femenina estatal per Pilar Primo de Ribera, quan es fundarà la filial valenciana de la mà d’Ana María de Perogordo. Una vegada acabat el conflicte bèl·lic, totes dues agrupacions es van reorganitzar ràpidament a València. Pel que fa a les organitzacions d’Acción Católica, una setmana després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de València (el 30 de març de 1939), la premsa de l’època publica «La Presidenta Excma. Marquesa de Dosaguas, entraba en posesión de nuestra casa social, ocupada hasta entonces por los rojos. Allí fueron acudiendo las socias más entusiastas y comenzó a trabajarse». Poques setmanes després, Isabel de Castellví, regidora provincial de la Sección Femenina esperonava a les organitzacions juvenils a formar xiquetes «…para que lleguen a ser «mujeres muy mujeres»: La Organización Juvenil Femenina inicia a las niñas en la doctrina del nacionalsindicalismo, que tiene por fin formar un tipo de mujer perfecto, dotado de un carácter enérgico, serio, consciente de sus deberes hacia Dios y la Patria y, sobre todo, siempre exquisitamente femenina» (Agulló Díaz, 2004).
Aquestes dues agrupacions no es dissoldran després de la guerra per a retornar les seues integrants a l’esfera privada, tal i com elles reclamaven com a l’activitat pròpia i exclusiva de les dones. Ben al contrari, no només es va permetre la seua pervivència, sinó que van veure augmentada la seua influència en el si de la societat gràcies al suport dels estaments polítics i eclesiàstics, fins el punt d’esdevenir les úniques referències públiques específicament femenines. L’objectiu principal va ser retornar les dones a la llar, a ser esposes dòcils i mares amantíssimes. Aquest seria el nou marc imposat per potenciar els trets espanyolistes i catòlics a les dones.
Per tots aquests motius, les dones que mantindran els ideals que els havia trasmés la República, duran a terme les seues activitats organitzant-se en espais diversos dels permesos oficialment. Això sí, aprofitant qualsevol ocasió mínimament tolerada per a fer sentir les seues veus en públic. Elles esdevindran el referent de resiliència feminista i valencianista i una inspiració per a les generacions posteriors. A poc a poc, els corrents europeus aniran penetrant en la societat bastint un canvi social anhelat per una joventut revoltada que lluitarà pels seus drets i que, farta de suportar injustícies durant els 40 anys de Dictadura, es manifestarà als carrers. La mort de Franco, portarà una etapa aperturista en tots els sentits, que desembocarà en la desitjada democràcia.
A la vista dels esdeveniments bèl·lics i amb l’arribada d’autòcrates genocides als governs, en l’actualitat com afirmava Simone de Beauvoir, ens hem de mantindre més alerta que mai, sense perdre de vista el passat i mirant cap el futur. Les dones hem de continuar fent valdre els drets aconseguits i defensar-los cada dia per no fer cap pas enrere.
Referències bibliogràfiques
Agulló Díaz, M. C. 2004. «Entre la retòrica i la realitat: Juventudes de la Sección Femenina. València (1945-1975)», Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació.
Agulló Díaz, M. C. 2008. Mestres valencianes republicanes, València: Universitat de València.
C.S.C. 1945. «Flores valencianas, valencianas flores», Valencia Atracción. Revista del fomento del turismo de Valencia, n. 121, p. 8.
Lacueva i Lorenz, Maria. 2023. Dones i Valencianisme. Les Clandestines (1930-1969). València: Fundació Nexe.
Zurriaga, Ferran (coord.). 2016. Les mestres freinetistes dels anys trenta. Castelló de la Plana:Universitat Jaume I.
ADONA'T 