Els drets a debat

Marta Sorlí Fresquet
Treballadora Social i Agent d’Igualtat
Octubre 2022

Al llarg de la història s’ha debatut àmpliament sobre tots i cadascun dels drets femenins tant per assolir-los com per retirar-los. Fa uns anys, Rússia tornava a incloure la possibilitat de pegar l’esposa si era dins un ordre “acceptable” de colps a l’any. Recentment, a tot el continent americà, hi ha hagut controvèrsia sobre el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs. En alguns llocs s’ha assolit per primera vegada aquest dret i en altres s’ha retirat la possibilitat d’interrompre l’embaràs. També hi ha hagut polèmica sobre això a Hongria, on caldrà veure una ecografia i sentir el batec del cor del fetus per poder avortar.

A l’Iran, per la seua banda, les dones estan omplint carrers i places per recuperar el dret a vestir-se com vulguen. Sí, dic recuperar, perquè fins a la Revolució Islàmica de l’any 1979 les iranianes podien anar pel carrer tranquil·lament sense hijab; no obstant això, al 2022 el fet de no vestir vel ha costat la vida de desenes de dones ja. Un dret que fa 50 anys s’havia assolit, avui costa pallisses i assassinats. Mentrestant a occident es defensa la “necessitat” de respectar els trets culturals, com si oprimir dones fora justificable en base a una determinada cultura o religió.

Els drets femenins no són conquerits, són cedits. Si som ciutadanes de ple dret, qui ens cedeix els drets? Per què els drets són cedits i no reconeguts? És sagnant veure com arreu del món els drets que avui creiem inalienables demà desapareixen, com al llarg de la vida d’una dona els debats sobre els seus drets es repeteixen una vegada i una altra normalitzant el maltracte psicològic que suposa no assolir mai la plena ciutadania. Com podem dir, amigues meues, som ciutadanes plenes si els nostres drets són qüestionables? Som ciutadanes plenes si ens poden pegar, “però poc”? O si el dret a la vida d’un fetus, que no és viable per si sol, està per sobre de la d’una persona dreta i feta?

A l’Estat espanyol, de fet, està també a la palestra la qüestió sobre la interrupció voluntària de l’embaràs i els drets sexuals i reproductius. Però este plantejament és inhumà, ja no només des del punt de vista de la dona, sinó també per a la futura criatura. Volem que nasca en un entorn no desitjat? El problema és que la discussió no radica tant en els drets de les dones i de les criatures, sinó en la voluntat de control de la capacitat reproductiva per part dels homes. Sí, dic els homes perquè són qui ostenten el poder, qui decideixen i perpetuen els debats. Són ells qui ens volen disponibles, performables i explotables.

Però també és clar que les dones no estem exemptes d’interioritzar el discurs masclista i misogin de control dels nostres cossos. Pel fet de nàixer amb òrgans sexuals femenins mai deixem d’estar immerses en un sistema que regala els nostres cossos i els nostres drets al poder públic. Els últims altercats mantinguts a la palestra política espanyola han versat, justament, sobre la prostitució i la perpetuació dels estereotips de gènere com a identitat inqüestionable per sobre del cos biològic. No fa tants anys encara teníem ahí el debat de l’explotació reproductiva, però ara pareix que este ha quedat en un segon pla.

Es repeteixen, per tant, els arguments falaços de la lliure elecció per explotar i utilitzar el cos de les dones. Les dones som les més precaritzades, amb sous baixos i jornades parcials. Existeix el sòl enganxós, el sostre de vidre i el precipici de vidre. Per tant som més vulnerables i, una vegada precaritzades, ens volen convéncer que vendre’ns a trossets és una possibilitat viable per a deslligar-nos d’eixa precarització. Si vols tenir una llar en propietat, pots utilitzar el teu úter per pagar l’entrada; si vols fugir de la precarització laboral, pots utilitzar la teua vagina. Si eres home batallarem la jornada de 32 h setmanals i el salari mínim interprofessional, si eres dona pots explotar-te. Per si això no n’era prou, ara resulta que totes les explotacions, discriminacions i estereotips sexistes es poden triar, perquè el gènere és una cosa intrínseca a les persones i no imposada socialment.

És simplement esgotador veure com els debats sobre els drets femenins regloten una vegada i una altra cada cert temps i com es van fent espai en els entorns més inverosímils. La distopia està servida: es parla en nom de la teoria feminista sense haver obert mai un llibre sobre feminisme. Es parla de drets feministes qüestionant els principis bàsics dels drets humans de les dones. És, essencialment, violència simbòlica i com a tal ens destrueix psicològicament i ens aparta de la societat distòpica que exalta una suposada quarta onada feminista mentre nega i destrossa tot allò aconseguit a les onades prèvies.


One thought

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s