Ali Brancal
Sòcia d’ADONA’T
Juliol 2026
Penseu per un moment quines serien les vostres vacances ideals.
Platja, muntanya, mojito, hamaca, llegir, piscina… Canviem els espais, viatgem quilòmetres, lloguem apartaments, hotels, experiències… Desconnectar… Descansar…
Cuidar contínuament sense períodes de recuperació genera estrés, ansietat, esgotament… El descans és un dret de salut pública i per això les persones treballadores tenen dret un mes a l’any a no treballar. Quan aplega l’estiu i tanquen les escoles són moltes les dones que redueixen jornades, o renuncien a dies de vacances pròpies
Per a moltes dones les vacances, en realitat, són un simple canvi d’adreça d’on es fa la bugada. No descansen, simplement canvien l’espai on treballen. Com si hagueren signat un contracte que les manté de servei les 24 hores. En vacances, les hores de treball remunerat fora de casa es converteixen en treball domèstic no remunerat a sumar al que ja es feia com a doble jornada.
Perquè sovint continuen fent-se càrrec de tot: les maletes, els carregadors dels mòbils, la crema solar, les medecines, els passaports, les documentacions, agafar roba per si refresca…
I quan s’aplega: desfer maletes, organitzar armaris, distribuir els productes al bany.
Localitzar un súper, un forn, un lloc on menjar baratet. Preparar esmorzars, dinars, sopars, preveure que caldrà comprar. Deixar el menjar mig enllestit abans d’anar a la platja o sortir d’excursió. Posar la rentadora, estendre, recollir tovalles mullades, agranar arena.
Eixa càrrega mental pesa més que una maleta Samsonait plena de llibres. I no cregueu que ho fan perquè són més organitzades, o perquè “els neix” ser així. Ho fan perquè no hi ha altres persones de la mateixa família que se’n facen càrrec espontàniament.
Les vacances són un bon moment per comprovar fins quin punt les responsabilitats de la casa han estat repartides. Si abans d’eixir per la porta al matí algú diu “Què falta?” i totes les mirades van cap a la mateixa persona, és que no.
No es tracta de fer una assemblea feminista cada matí al desdejuni ni fer un conveni col·lectiu que regule qui fa el dinar i això què implica (preveure, comprar, cuinar, replegar, rentar els plats, però tindre també en compte preferències, al·lèrgies, la temperatura que farà a l’hora de dinar, l’activitat d’abans, de després…). Es tracta d’una cosa molt més senzilla: que descansar siga un dret compartit, que hi haja un repartiment equitatiu de les feines domèstiques i de cura i un reconeixement de la càrrega mental. Que les dones tinguen dret al temps propi no sembla que siga demanar molt.
Us desitge a totes unes vacances de luxe. En un lloc on ningú et pregunte que hi ha per dinar, on pugues llegir tres capítols seguits d’una novel·la sense que et demanen on està la crema solar o la samarreta blava. Dormir una migdiada sencera sense sentir-se culpable per no haver deixat el berenar enllestit. Potser el luxe siga escoltar, per una vegada:
– Ja me n’encarregue jo.
I que siga veritat.
ADONA'T 