Emergència o eufòria lingüística?

Carme Pinyana
Editora i sòcia d’ADONA’T
Abril 2023

Quaranta anys després de la promulgació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de novembre de 1983, la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana ha publicat els resultats del primer Baròmetre anual sobre l’ús del valencià (abril 2023) i els resultats, comparats amb una enquesta telefònica que es va fer el 2021, revelen, segons la nota de premsa emesa per la Conselleria, que “l’augment de l’ús del valencià és generalitzat. En l’Administració local, els valencianoparlants que s’hi adrecen en valencià han augmentat més de 8 punts; en l’estatal, quasi 11 punts, i en l’autonòmica, 9,5 punts. Així mateix, s’hi aprecia un augment de l’ús del valencià dels valencianoparlants que van a la consulta mèdica.”

El director general, Rubén Trenzano, ho ha interpretat com a molt bones notícies. Però en realitat aquestes dades són sorprenents per a la ciutadania que intenta viure en valencià amb normalitat, simplement perquè no responen a la impressió general.

Consol Barberà, a l’article “La llengua al País Valencià: aprofitem ara que podem”, tot i que escrit abans de fer-se públiques les xifres d’aquest baròmetre, parlava d’un procés imparable de substitució lingüística iniciat fa molts anys i aguditzat amb les posteriors i nombroses entrades migratòries d’Amèrica del Sud i el nord d’Àfrica, i concretament a Castelló, de procedència romanesa, que han fet, juntament amb els condicionaments de prestigi de la llengua, que el castellà siga la llengua emprada per la major part de la població i “per una aclaparadora majoria dels mitjans de comunicació.”

Entre les situacions reals i quotidianes que es poden experimentar si vius en una ciutat mitjana, posem de més de 50.000 habitants, és que a la caixa d’un supermercat de certa entitat, a la barra d’un bar o a la taula d’un restaurant, a la consulta del metge de la sanitat pública, o fins i tot si vols demanar hora a una institució sanitària privada… trobes que qui t’ha d’atendre no t’entén si li parles en valencià, i que et demane o, directament, que t’exigisca que li parles en castellà. Les formes són importants, i no sempre són amoroses, precisament. Sovint si et mantens usant la teua llengua, tot i que intentes vocalitzar o pronunciar més a poc a poc, et fan sentir com a intransigent, intolerant, i fins i tot amb tendències discriminatòries i xenòfobes.

El filòsof i escriptor Xavier Serra, autor de nombrosos articles reivindicatius sobre temes d’actualitat política i social, ha fet enguany una gira pel territori valencià, organitzada per la Plataforma per la llengua, impartint conferències amb el títol “Valencià: emergència lingüística”. Tal com s’explicita en la promoció de l’acte “només hi ha el 32 % de parlants habituals de la nostra llengua al País Valencià. Es pot afirmar que l’ús del valencià, en situacions de parla especialment, s’ha reduït en tots els territoris del domini lingüístic.” El contingut de les xarrades comença amb un repàs de la situació mundial en matèria lingüística: en menys de 200 estats existeixen unes sis mil llengües, de les quals una quarta part actualment compten amb menys de mil parlants. I, evidentment, estan al límit de l’extinció. Continua amb interessants exemples de llengües que han mort i després han renascut com el còrnic; el cas de l’extint yidish, que és diferent de l’hebreu, actualment llengua oficial d’Israel; les curiositats de la llengua siberiana txuktxi, o el ioruba de Nigèria. I va enllaçant qüestions i anècdotes fins a arribar a les conclusions determinants que com a parlants i defensors de la llengua hem d’assumir: som una llengua minoritària, en perill d’extinció, no imminent, com d’altres, però sí en un futur relativament pròxim. I, precisament per això, hem d’adoptar actituds determinants que bàsicament Xavier Serra resumeix en: 1. Fer servir arguments ecològics, i en termes d’extermini, en defensa del nostre ús quotidià; 2. Ocupar l’espai lingüístic que progressivament hem anat perdent, és a dir, “traure la llengua”, fer-la servir sempre; i 3. Causar molèsties jurídiques a qui ens agredeix, que és el mateix que no deixar passar humiliacions i menysteniments que ens pot infringir qualsevol, comunicar-ho i denunciar-ho.

Per tot açò, malgrat els resultats increïblement positius que mostra el Barem a què feiem referència a l’inici, la situació lingüística del valencià, al País Valencià, sembla més d’emergència que d’eufòria. Tal com ja s’hi reflectia al RD 903/1997 que va instituir el número telefònic 112, per decisió d’àmbit europeu, aquest número està pensat precisament per a requerir ajuda en casos de necessitat urgent, i s’han d’adoptar les mesures necessàries perquè les telefonades reben respostes i l’atenció apropiada. L’haurem de fer servir, doncs: 112, emergència lingüística!

---