Marta Sorlí Fresquet
ADONA’T
Novembre 2026

Els drets de les dones són un camp de batalla polític i, de fet, un dels arguments inicials i troncals de l’ofensiva conservadora que estem vivint actualment.
No és cap novetat, la història ens recorda que cada avanç feminista ha tingut una resposta patriarcal en forma d’opressió masclista i 2026 no està sent diferent. Les grans reivindicacions dels darrers anys estan obtenint, en aquest moment, una resposta patriarcal a l’alça dels avanços feministes que fan trontollar l’status quo.
L’alliberament de les dones no és una opció, l’estructura patriarcal necessita de la submissió femenina per a sostenir-se. No parlem d’una discriminació més que beneficia al sistema, però sense la que el sistema podria subsistir. Estem parlant del pilar sobre el que se sosté el propi sistema. Sense l’opressió de les dones la societat actual no sobreviu; sense les feines de cures gratuïtes, l’escletxa salarial, la precarització de les feines feminitzades o la càrrega mental de l’organització familiar el sistema se’n va en orris.
Així ho vam demostrar amb la vaga feminista de 2018, quan vam parar de cuidar. Immediatament després, al 2019, l’augment dels resultats electorals de l’ultraconservadurisme va ser descomunal. Set anys després, continuem sentint els mateixos arguments masclistes que ja assenyalava Betty Friedan als anys 60: “l’arrel dels mals de les dones en el passat és que elles envejaven els homes i tractaven de ser com ells en lloc d’acceptar la seua pròpia naturalesa” (Friedan, 1963/2016, p. 81). El patriarcat d’ençà i d’ara té la voluntat inequívoca de fer-nos tornar al silenci de l’espai domèstic per a preservar l’altaveu de l’espai públic per als homes i fer-nos desaparèixer com a persones. En aquesta campanya així ho fan saber en veu alta: ni polítiques ni ministeri d’igualtat, els drets de les dones són secundaris.
Però, on quedem les dones sense els drets civils? Fa només 100 anys, al 1926, el codi civil establia que les dones casades havien d’obeir el marit. A més existia la “llicència marital” que exigia el permís explícit del marit per a signar contractes de treball, obrir un compte bancari o cobrar el salari. Com si fórem menors d’edat, estàvem subjectes a la voluntat del “cap de família”, qui decidia per nosaltres en tot.
Òbviament, que el marit colpejara a la dona no era considerat un delicte. Tant la jurisprudència com el costum acceptava el dret a corregir comportaments inadequats de les dones, emparant-se amb aquesta obligació d’acatar de l’ordenament jurídic. No va ser fins 1989 que no es va incloure el delicte de maltractament habitual dins el codi civil. Aquesta situació va durar fins l’arribada de la democràcia, amb un xicotet parèntesi de a penes cinc anys: la Segona República Espanyola. Parèntesi de progrés que també va tenir una resposta conservadora implacable.
Ara, al 2026, ens trobem amb que aquesta minoria d’edat legal és reivindicada per dones i homes joves que sempre han viscut en societats formalment igualitàries. Homes que busquen dones “d’alt valor” que prioritzen l’atenció domèstica, la cura del marit i la família per sobre de l’autonomia pròpia. Ells, molt al contrari, disposen de llibertat per fer i desfer dins i fora de casa. Dones, d’altra banda, que reivindiquen la seua dependència com un alliberament a la pressió laboral. Fins i tot hem vist com, a través del moviment Tradwives, algunes dones manifestaven la seua voluntat de renunciar al seu vot en favor del vot per unitat familiar que, òbviament, exerciria el marit.
L’evidència ens diu que encara no ens hem allunyat tant com creiem d’aquelles limitacions. El desnonament de MariCarmen, que totes hem sentit i que ha sigut l’excusa per aprovar els tant necessaris decrets d’habitatge, s’inicia amb la manca de reconeixement de drets civils de la seua mare a qui, la limitació legal per signar un contracte, li va impedir ser titular del lloguer de la seua pròpia casa. Només el seu marit, i pare de MariCarmen, era titular de ple dret d’aquell arrendament i, per tant, una subrogació inicial en favor de la mare després de la mort del pare va fer que la segona subrogació, en favor de MariCarmen, fora motiu de desnonament. En resum, la manca de capacitat legal de la mare de MariCarmen al 1956 ha produït el desnonament d’una dona de més vuitanta anys al 2026.
Mentre es reprodueixen els discursos contra els drets de les dones, al mateix temps que es criminalitza al feminisme i l’alliberament femení com a base de la crisis actual, veiem els efectes directes de la manca de drets civils. L’extrema dreta i la dreta extrema, perquè en aquesta campanya es fa complicat diferenciar els discursos, fan bandera de les propostes de retallades de drets a les dones.
L’eliminació del ministeri d’igualtat o del dret a l’avortament estan sent els seus símbols. No s’amaguen a dir que la llibertat de les dones és un problema que cal eliminar d’arrel. Fins i tot en prime time de la televisió pública s’han atrevit a afirmar que la llei que intenta evitar assassinats masclistes a l’estat espanyol criminalitza als homes, els condemna injustament i cal derogar-la. Mil tres-centes vuitanta-sis dones assassinades des de 2003 i, en horari de màxima audiència, encara s’atreveixen a dir que protegir vides és un capritx.
Hem viscut una precampanya electoral on s’evidencia la voluntat explícita de tornar als marcs de 1926 que tantíssim han costat de superar a les dones. Molt al nostre pesar, tot açò no ens és aliè i durant la campanya electoral també es repeteix “una ètica basada en «una doble veritat»: allò que és bo i valuós per als xics no ho és per a les xiques, i viceversa.” (De Miguel 2021, p. 48). Ells tenen dret a verbalitzar que nosaltres no hem de tenir drets i, fins i tot, per dir que no és essencial protegir-nos de la violència. Mentre nosaltres som criminalitzades si exigim ser iguals, ser persones amb llibertat plena.
Cent anys després veiem qüestionats els nostres drets, i la pregunta que retrona és: si ho diuen a boca plena en campanya electoral, què no seran capaços de fer si assoleixen el poder?
BIBLIOGRAFIA
De Miguel, A. (2021). Ética para Celia: Contra la doble verdad (5.ª ed.). Penguin Random House.
Friedan, B. (2016). La mística de la feminidad (M. Martínez Solimán, Trad.; 10.ª ed.). Ediciones Cátedra. (Obra original publicada en 1963).
