Mila Guidotti Galindo
T.C.A.I de l’Hospital General Universitari de Castelló i sòcia d’ADONA’T
Juliol 2025
“Mira cómo contesta, la descarada“, això mateix, en eixes paraules, m’ho van amollar u, mentre passejava la meua gosseta per Castelló fa menys d’un mes.
Tot va passar un dia, tornant a casa del parc Ribalta. Jo anava amb la meua gossa, quan un “senyor” d’una cinquantena llarga (jo en tinc seixanta, i dic la meua edat perquè ho considero adient) se’m va adreçar amb aires de superioritat i un paternalisme desmesurat, dient-me que sabia de gossos i “que deberia llevar mi perro con bozal”. El gos, que és gossa, és un encreuament de llaurador amb una cara de dolçor i honestedat que t’entendreix el cor quan la mires.
Òbviament, la meua resposta va ser ràpida, i molt certa “el bozal se lo tendrían que poner a usted” sense cap mirament, ni embuts, ni violència verbal, ni corporal. Això sí, sense acatament, i en castellà, perquè ho entengués perfectament.
Visiblement descol·locat va ser quan ell em va “regalar” el seu comentari al més pur estil del segle XIX : “Mira cómo contesta, la descarada”.
Pensàvem que el camí cap a la igualtat era una línia recta de progrés imparable. Ens equivocàvem. El que em va passar al carrer no és una anècdota, és el símptoma
d’un problema estructural.
En els últims anys assistim a un preocupant retrocés global on s’intenta qüestionar, arraconar i deslegitimar els drets i la veu de les dones.
Si respondre amb dignitat a l’assetjament de carrer ens converteix en «descarades», aleshores és que encara ens queda molt de camí per recórrer.
Davant el seu paternalisme i la seua condescendència, la nostra resposta continuarà sent la mateixa: ni un pas enrere, ni una paraula menys.
