Imma Puig i Vicent
Gnanou. Projectes solidaris i sòcia d’ADONA’T
Agost 2025
Van sortir a poqueta nit d’un xicotet port pesquer del Senegal.
Mai havien vist la mar i, per descomptat, cap d’ells sabia nadar,desconeixien cap a on els portaria el vent, els corrents i el timó del vaixell.
Per a fer aquest viatge, van haver de vendre cabres, alguna vaca i moltes gallines pintades, també uns pocs sacs de mill i panís, per tal de costejar-se la despesa de la travessia.
Es van acomiadar dels pares, mares i germans, també dels amics i amigues de l’escola, i finalment de tota la gent que estimaven i que havien acudit a dir-los adeu.
Sortien amb l’esperança de poder trobar un món millor, tots ells desitjaven enviar a les seues famílies uns pocs diners per a ajudar en la compra del menjar, medicines i poder escolaritzar els menuts de la família i, en general, cobrir les necessitats més bàsiques. Eren els objectius de tots i totes.
A l’inici del viatge tot era incertesa i també un poc d’esglai compartit pels navegants, el silenci va començar quan el Sol s’amagava, es van calmar i la foscor va donar pas a algun ronquit, i també llàgrimes, i sensació de dolor i tristor per deixar a les seues famílies, fills i iaios, tots compartien aquests sentiments…; elles, un poc més angoixades que els homes, de segur sentien que la realitat podia ser una altra…
Però l’esperança era comuna, eren conscients que amb uns pocs diners ja podien fer viure millor als seus familiars.
Les primeres hores van ser de comboi, il·lusionats i amb perspectives de poder millorar les situacions de pobresa extrema. Ningú podia imaginar el que els esperava…
Al cap de poques hores de navegació, el cel es va posar fort, fort i negre, cap estel, sols una lluna que minvava, a poc a poc, cada nit. De lluny s’endevinava una tempesta, sentien els trons dels núvols que dibuixaven formes fantàstiques amb els esclafits dels llamps.
En acabar la tempesta, a la llunyania va eixir una llum brillant entre els núvols, tots es van enamorar de la lluna, que va ser la seua companya durant la resta de travessia.
No tenien ni idea d’on farien cap! El nen més menut va començar a gemecar i més tard a plorar, els germans el van acaronar i aquella tranquil·litat junt amb un raig de llum després de moltes hores sense rumb, va fer que oblidara la seua por… Començava a clarejar el cel.
Van passar les hores i, a l’horitzó, ja de dia, van veure un turó que llançava fum. Açò els va posar a tots en moviment, ja el sentien al cor, el futur… Tot i les inseguretats, els viatgers, elles i ells, es mostraven valents i esperançats. Ningú oblidaria mai aquests dies que van compartir en un xicotet espai com era el caiuc.
L’arribada al port va ser un triomf per a tots, el que no s’imaginaven era que l’immediat futur que els esperava seria mitjançant accions molt desfavorables i poc humanes: hòmens uniformats, vestits de verd i amb mascareta, els anaven lligant un per un per tal de tindre’ls controlats. Ells volien abraçar-los després d’una llarga navegació, però a poc a poc es van adonar de les cares rígides i el tracte dur… Capcots van entendre que allò era una detenció. El cor se’ls va encongir, i la por els va envair de records i contradiccions.
Tots i totes van començar a pensar amb els seus pares, les mares, els fills. Amb totes les cabres, gallines i vaques que van haver de vendre per poder viatjar i que van deixar per a aconseguir que ningú patira fam. El destí no era l’esperat… Les famílies no rebrien ajuda dels seus fills i, a més, tampoc no els quedaven animalets per a menjar, sols uns pocs sacs de mill de l’última collita després de les pluges. El grup va començar a plorar. Un plor infinit com el viatge.
Malgrat tot, recordaven amb agraïment que la mar va ser generosa, plana i amb bona temperatura, els llamps il·luminaven les cares de goig i la lluna també els va acompanyar. Tots, ells i elles, eren bones persones, no volien fer mal a ningú.
Mai van tornar a veure a les seues famílies…
****************************************************
Empatitzeu! És fàcil reconéixer-los i, de vegades, amb un somriure ja en tenen prou.
ADONA'T 