Mª Carme Diaz Carsi
Mestra i sòcia d’ADONA’T
Març 2024
No es tracta d’una frase reivindincativa. Efectivament als anys 60 del segle passat els carrers eren nostres, literalment! La gent vivia al carrer, es reunia, menjava i jugava, tant a l’hivern com a l’estiu, més hores a l’estiu, evidentment.
No recorde haver passat fred jugant al carrer fins que es feia fosc, de fet a l’hivern a poqueta nit sabíem que era l’hora de tornar a casa, i a l’estiu, no tornàvem ni quan es feia fosc. Sopàvem amb una rua amb les amigues i els amics i de vegades al voltant de les famílies que també sopaven a la fresca (imagine que per fer més suportable la calor que feia a dins de les cases).
Aleshores la paraula avorrir-se no existia. Sempre teníem jocs a l’abast, no es necessitaven aparells excessivament sofisticats, utilitzàvem allò que teníem a prop i ens apanyàvem molt bé. Agafàvem una llauna de tomata o un pot de llet condensada (Nutricia) i l’omplíem de pedretes. Després apretàvem la boca del pot amb el peu perquè no se n’ixqueren les pedres i jugàvem al pot-pot, ens amagàvem i qui pagava havia de dir «pot-pot per… (nom de la persona a qui havia descobert)”. Quan la persona que pagava s’allunyava algú corria per pegar-li una patada al pot, tot dient: «pot en terra» i començava una altra partida.
El joc de salto a la malla era semblant, però en aquesta ocasió guanyava qui arribava al punt on estava qui pagava i que s’havia allunyat per buscar company@s amagats i deia: “alto a la malla por mi y por todos mis compañeros, por mi primero”.
És curiós perquè molts parlàvem valencià però les retafiles dels jocs solien ser en castellà.
Els xics sempre jugaven a pilota, a saltacavalls o a marro, encara que les xiques també ens apuntàvem, en el meu cas perquè de xiquetes n’érem poques i sempre jugàvem junts.
Recorde quan tots es posaven contra la paret, fent una filera acatxats amb el cap entre les cames del de davant i u pegava una embranzida i botava per arribar a sobre de la filera, el més prop possible de la paret, tot dient: “ahí va el carro, la burra i el amo”, i cridava: “xurro, media manga o mangotero, ¿cuál es el primero?”. El que estava baix ho havia d’endevinar i si no ho encertava seguia pagant, pel contrari si endevinava on tenia col·locada la mà al braç, es bescanviava i pagava ell o ella. I així les partides es feien llargues…
Recorde que podiem jugar al boli-dali tota la vesprada. Però aquest joc s’ha recuperat i segueix jugant-se en l’actualitat.
Els xics també jugaven al xavo negre. Anaven a casa el sabater i els donava talons de cautxú que llançaven sobre el xavo.
Les xiques jugàvem a les pedretes, les triàvem redonetes i d’una mida no massa gran. Ens les posàvem al dors de la mà, les llançàvem a l’aire i les havíem d’agafar. Havies d’arribar a desenvolupar una elevada habilitat motriu si volies guanyar.
Un altre joc dels meus favorits era el d’haver d’anar a tocar o pujar-se a algun dels elements que triava qui pagava, la cançò era una tirallonga que deia: “ferro, fusta, cristal o cristal·lina, remolí o volantí o pujar al segon pis”.
També jugàvem als tres pamets. En aquest joc havies de pujar a un lloc elevat de manera que comptant des del terra tres pams amb la mà no s’arribara on t’havies enfilat.
O els tres arbrets, que es tractava de jugar amb tres arbres pròxims i anar canviant per agafar lloc en un quan es feia el canvi. Sempre quedava algú sense arbre que donava de forma inesperada la veu del canvi.
El joc de la corda era un dels que més acceptació tenia. A totes les cases hi havia cordes de cànem. Dos xiquet@s havien d’agafar de cada extrem de la corda i anar menant, a continuació i en filera anàvem entrant sense aturar la corda, si t’enganxaves pagaves i menaves tu. Les cançons eren molt diverses, quasi totes en castellà: “Tengo una tijeras que se abren y se cierran, toco al suelo, me arrodillo, toco los platillos y me salgo afuera” (tot acompanyat dels moviments que deia la lletra: obrint i tancant les cames, ajupint-te a tocar en terra, agenollant-te, tocant les palmes). O la de “Al pasar la barca me dijo el barquero las niñas bonitas no pagan dinero, yo no soy bonita ni lo quiero ser, arriba la barca de San José” (es començava menant a ran de terra i quan es deia “arriba la barca” pujava per dalt del cap i havies d’estar preparada per botar amb les dos cames alhora). N’hi havia moltes de cançons i anàvem empalmant-les una darrere de l’altra. Una de les cançons que tenia la lletra en valencià i que recorde amb estima era: “A la botifarra qui no entra paga i al botifarró qui no ix, estiró” (havies d’entrar per espentar i fer fora a la persona que estava botant). O la de “La lluna, la pruna, vestida de dol son pare la crida, sa mare no vol…” (anaves entrant d’una en una de manera coordinada i de pressa per botar sols una vegada).
Aquest de la corda, junt al joc del mocadoret, eren els més típics per jugar quan anaves a menjar-te la mona de Pasqua.
Uns anys més tard el joc de la goma destronaria la corda. Es tractava de botar, posar en mig les cames i xafar les gomes que hi havia a banda i banda subjectades i tensades per dues xiquetes. La dificultat consistia a anar pujant la goma: a primera, segona, tercera, quarta… segons a l’alçada que estigueren; turmells, genolls, cuixes, cintura… coll, cap. Arribar tan alt era complicat, s’havia de tenir les cames molt llargues, molta elasticitat i hores de joc.
Hi havia també moltes cançons per triar i fer equips. Algunes com:
“Picaina i po,po,po de la cachulinenene”, “Un potet d’arena tris-trena, un potet d’arròs tris-tros”. O alguna de més llarga com “En un plato de ensalada comen todos a la vez y jugando a la baraja: sota, caballo y rey, chinita bonita, larai-la-la, la sota de bastos turu-tu-tu, que fuera estás tu”
Un altre joc era el passe-missí. Agafades de les mans i per baix anàvem passant cantant:
“Passe-missií passe-missà, por las calles d’Alcalá, la de delante corre mucho, la de detrás se quedará, aaaaa…” fins que baixaven les mans i pillaven a alguna parella que passava a pagar.
O la de “Teresa la marquesa, tipití-tipitesa, tenía una corona, tipití-tipitona, de oro y de plata, tipití-tipitapa, con cuatro monaguillos…y el cura sacristán tipití-tipitán” dos jugadores una de cara a l’altra anaven creuant-se i el tipití el feien amb un balanceig de malucs.
Els jocs de rogle, tant drets (el corro) com asseguts eren un altre dels entreteniments.
El de la mare carabassera era un dels qual guarde un clar record: “Al carrer de la mare carabassera i ha (n) carabasses d’aquesta manera” cada xiqueta tenia un nombre i en dir el nostre havíem de respondre de seguida: “Com que (n)? I contestava la resta Què quantes? De qui havien dit el seu nombre havia de respondre un altre nombre i es tornava a començar la cançó.
O el de “la zapatilla por detrás, tris tras ni la ves ni la verás” (aquest encara juga la meua neta al pati de l’escola)
Però uns dels jocs amb el qual tots hem jugat i que està molt present pintat al pati de les escoles és el sambori. Per jugar-hi sols necessitàvem una tella per dibuixar-lo a terra o un troç de guix per pintar-ho a la vorera. Botàvem a la pata coixa i ens ajupíem per recollir la tella, com més vegades el passaves, anaves marcant la casella fins que aconseguíem el que denominàvem el “cel” i guanyaves, tot i que el recorde com un joc molt cooperatiu.
Era una època on els joguets eren escasos i havíem de desenvolupar l’enginy i entretindre’ns amb el que teníem a l’abast. Per exemple amb els pinyols dels albercocs ens passàvem molta estona rascant-los a la vorera de pedra de rodé fins que li feiem un forat, després buidàvem la molla amb un fil d’aram i ja teníem un xiulet. O recorde haver estat fent redolar amb el peu les taronges sanguines fins fer-les molletes, en acabant li traiem el peçó amb la boca i xuclàvem apretant la taronja en un sentit i un altre per treure-li tot el suc.
Entenc que moltes d’aquestes situacions ara serien impensables per raons d’higiene i sobretot perquè les històries o cançons que es cantaven reflectirien situacions masclistes o tràgiques poc apropiades per escoltar-les les criatures.
En fi, els anys passen, els records s’esvaeixen però la cultura popular oral hauríem de mantenir-la i eixa ha estat la meua intenció amb aquest relat. Reivindiquem que les xiquetes i els xiquets puguen viure en una ciutat més humanitzada, que puguen estar més en contacte amb allò que els envolta, aprofitant de manera respectuosa tot el que ens facilita la natura, tenint cura de les nostres tradicions i fonamentalment ocupant els carrer que els cotxes ens han arrabassat.
EL CARRER HA DE SER SEMPRE NOSTRE!!!
ADONA'T 