Pilar Dolz i Mestre
Gravadora i sòcia d’ADONA’T
Gener 2024
A casa venien els reixos. No venien tan carregats com ara, però eren festius i generosos, veïns i parents s’aplegaven a celebrar-ho i es repartia vi dolç i galetes. Encara m’emociona recordar-ho! Fins que als meus 9 anys va nàixer la meua germana, jo era l’única xica en un món de xics. N’hi havia cavalls de cartó, balons i cotxes per als meus germans, jo tenia una nina o un nino, un teleret, un coixinet per fer randa, fins i tot un petit costurero. I el pitjor venia després, “ves a casa de la tia que t’ajude a fer un vestit a la nina” o “ves que t’ensenye a cosir o fer punta de coixí o ganxet…” i allà a redós del foc, jo cosia o feia punta, sols com ho pot fer una xiqueta menuda. “Eixe didal que no s’aguanta com cal”, “eixos punts, que pareix que cuses amb una aixadella” i sempre “eixe dit, eixe dit, eixe dit…“.
Els xics jugaven al carrer i anaven a l’escola o al col·legi. Nosaltres, les xiques, fora privada o pública, anàvem a costura.
Al matí, teníem totes les matèries, a la vesprada, sols costura, de les 3 a les 6 hores, COSTURA TORTURA. Cosíem, brodàvem o feem punta de coixí, sempre en silenci. Mai parlàvem, resàvem. Però, ja és sabut, com una mena de mantres que es deien i repetien sense pensar, rosaris o resos que com deia Sant Vicent “Ave Maria, gratia plena eeeh, gratia plena xa xa xa”.
Costura Tortura. Punts i punts:
Pespunts i repunts a mà:
cordonet,
cadeneta,
festó,
desfilats,
vainiques: vainica cega, vainica doble, vainica creuada…
Punt de Mallorca,
punt de lagartera,
punt de Palestrina,
punt d’incrustació.
Punt de creu amb els seus horribles canemassos:
creus seguides, una dalt i una baix,
lletres, sanefes,
petit point.
Brodats:
relleu,
bodocs,
ullets,
punt d’ombra
Punta de coixí:
mig punt,
reixeta,
aranyes,
triangles,
diamants,
guipur.
Ganxet:
cadeneta,
punt nan,
punt d’ullet,
barronets,
Punt de calça:
pla,
revés,
dret,
punt anglès,
punt de molsa,
punt d’arròs,
punt cigró.
En temps de vacances, quan els xics feien altres activitats, jo anava a casa d’una modista, no per aprendre a fer patrons ni res creatiu. Aprenia a fer les coses més repetitives i alienants, i tampoc es podia parlar molt.
Eixamples,
bastes,
sobrefilats,
picar solapes,
de vegades, algun trau…
Dos punts a la dreta, dos punts a l’esquerra… un dalt, un baix. “Ja t’has distret, ja has fet una garrama”!
Gràcies a la tia Vallibana, a la meua uela, i a les meues mestres de labor, la madre Delfina i la madre Carmen, sense voler, van fer que m’adonara que existia una norma històricament secreta, la qual per a tindre’ns contentes a les dones, era necessari que no pensàrem, era necessari enfosquir la visió moral i mental, i sempre que fos possible, aniquilar el poder de la raó. Cal controlar el que pensem, el que parlem, perquè el pensament crític es perillós, certament subversiu en una societat injusta.
Ara veig en biennals i mostres d’art un gust creixent d’artistes que teixen, broden, cusen… Fent broma, dic: “Otra vez cosiendo, madre Delfina”.
Així és que cosir, teixir i fer randa, si és com a denúncia, benvingut siga. Però no m’agrade com una reivindicació.
I en un altra ocasió parlaré dels aixovars.@
ADONA'T 