A l’alqueria

Adela Torres Esplà
Psicòloga i sòcia d’ADONA’T
Agost 2023

He tingut la sort de passar els estius de la infantesa en una alqueria. I dic la sort, perquè considere que aquesta experiència es pot assemblar a haver aconseguit el títol de màster en creativitat, jocs, rialles, calorada i dies interminables.

No hi havia hores d’alçar-se però si de gitar-se, que era quan molestàvem o ens dormíem de manera involuntària. No recorde bé els dinars però era quelcom que no preocupava. A l’hora que tocava hi érem tots a taula, i a fartar! Sempre era la tia Inés la que es cansava de fer menjars que aglutinaven a tots. Alguns matins, ma mare, la conductora, anava a fer la compra al poble i sempre venia queixant-se de la “sofoquina” que s’havia pegat. Quan arribava, fèiem viatges tots els cosins, des del cotxe a l’alqueria, per tal d’entrar els paquets: llimonades, melons, barres de pa, arròs, fruita i una quantitat de queviures per tal d’alimentar un regiment.

El moment més difícil per a tots els xiquets i xiquetes que estàvem allà era la migdiada. Devíem de respectar un silenci rigorós, espiritual, gairebé místic. Per tant, res de crits ni rialles. Era l’hora de dibuixar, de fer figures amb el fang de l’hort o de treure el dòmino per jugar a casetes. Al mínim soroll, hi havia una mirada amenaçadora de ma mare, que ens feia callar a tots de cop i volta. Era l’hora de jugar a tendes: les taronges verdes eren tomaques; els fideus, l’herba del camp; els ous, pedres xicotetes i amb fang fèiem les barres de pa. El ritual lúdic era: jo venc i tu compres i a la inversa. Pagàvem imitant l’acte de posar monedes a l’altra mà.

Un altre estímul d’allò més excitant era la sèquia on finalment tots vam caure alguna vegada. Quan el regador obria fillols, era un avís en modo “arrebato” d’una inesperada novetat en una vesprada llarga i quieta. Tots acudíem corrents a vore l’aigua al final del camí de l’alqueria i miràvem passar algues, granotes i algun objecte que no sabíem com havia parat allí.

L’aparició progressiva, per qüestió d’edats, de les bicicletes, va estar tot un avanç en la nostra diversió, doncs anar i tornar a la sortida de l’alqueria era una travessia d’allò més arriscada. Mai ens deixaven anar mes enllà del camí de baix per si ens sortia “algú”.

L’excursió a la figuera, també comptava com un contingut d’allò més aventurer. La figuera estava a cinquanta metres però tots pensaven que era una autèntica expedició a una selva de tarongers, punxes de llimera i precipicis a la sèquia.

Mentrestant, la tia i ma mare s’asseien a unes gronxadores a llegir l’últim Hola o Garbo, revistes amb una doble utilitat: llegir-les per comentar els darrers esdeveniments de la remota jet society marbellí i matar les mosques, que avorrides, com nosaltres, anaven de cama a cuixa i tornada.

I es feia de nitet. Sempre feia frescor a l’alqueria i les mares, a aquelles hores, demanaven que nosaltres els baixàrem una rebequeta. Aquell de nosaltres triat per tal menester, pujava i baixava a la velocitat de la llum doncs era molt clar que al pis de dalt habitaven tot tipus de monstres i esperits que venien des de la foscor. A l’alqueria no hi havia llum i aquest manat era per als xiquets un autèntic moment de pànic. Havíem de pujar, passar per dos habitacions, encertar la prenda i baixar sense alè per entregar la maleïda jaqueteta.

A la llum de dos fanalets de gas, ens menjàvem l’entrepà o el que calguera mentre mon pare referia un conte sempre inventat que ens feia obrir la boca fins que tocava l’altre mos.

No teníem gos, no teníem gat, no teníem aparell de televisió. No teníem piscina ni bassa. No hi havia horta. Una vegada a la setmana, amb molta sort, anàvem a la platja. Gaudíem de les coses senzilles, i la digitalització era quelcom d’inexistent.

Si més no, crec que tinc el títol d’alqueriera.

---