La vida al mas

M. Creu Marín Monedero
Mestra jubilada i sòcia d’ADONA’T
Juny 2023

Des de ben menuda sempre m’ha agradat estar a l’aire lliure, triscar per les muntanyes, regirar pedres, cercar camins, observar arbres, plantes, flors, animalets… I tenia la sort d’anar sovint al camp amb la família, cosines i tietes incloses, i on la iaia i la mare ens contaven històries de quan eren menudes, la seua vida al camp i al poble. Em semblaven veritables aventures!

Més tard, amb les amigues i amics, vam agafar el costum d’anar «d’acampada» als nostres llocs favorits: Penyagolosa i la Tinença de Benifassà. Em quedava com una bleda al mig del bosc i dels prats, mirant el cel ple d’estrelles a la nit, al costat d’un bon foc als refugis, contant històries, rient com a bojos, cantant i tocant la guitarra i amb un bon cremadet a la ma.

I sempre, sempre amb el mateix pensament al cap: «Com m’agradaria viure en un mas, prop d’un rierol, al camp». Una idea romàntica i gens realista!

La vida em va dur per altres camins, vaig ser mestra, quasi sempre en pobles molt menuts i vaig ser molt feliç!

Després, ja a Castelló, necessitava tornar a la muntanya sovint, encara que fora només a l’estiu, on el meu fill i la meua filla han aprés també a estimar la nostra terra.

I a poc a poc, sense parar de voltar per les muntanyes, arriba la jubilació i amb ella s’acompleix el desig: tenim un mas! Una casa còmoda i preciosa, prop d’una font amb llavador (el rierol no ha pogut ser), amb un hortet menut però suficient, una terrassa plena de plantes i rodejada de muntanyes. I aquí la vida es calma, tot és més lluminós, més intens però tranquil, amb temps per a tot, inclús per a pensar… 

Pense molt, el cap no para! Pense en com ens hem complicat la vida, com la burocràcia se’ns menja, no podem viure sense tecnologies, sempre amb el mòbil al costat, sempre connectats. Cada vegada amb menjars més sofisticats i d’origen llunyà. De veritat necessitem tanta roba i sabates? Tants aparells i estris?

També pense en el despoblament de les zones rurals, en els camps i terres erms, en els boscos cada vegada més poc cuidats, en els incendis devastadors, plagues i malalties, en la degradació i pèrdua de flora i fauna, en el canvi climàtic i en com ens afectarà. Un futur molt incert!

Pense molt i no trobe cap solució! Però al mateix temps descanse, dorm com un liró sense sorolls i em desperten els pardalets. Mire com creixen les pebreres, albergínies, carabassetes, cull el que va eixint, aprenc a fer barraquetes per a les bajoques i les tomateres, aprenc a fer trenes d’alls secs, a plantar segons la Lluna, a podar les parres, la figuera i l’anouer…

I només desitge molta salut per a continuar gaudint d’aquesta vida i que vosaltres ho pugueu vore!

No deixeu mai de lluitar i perseguir els vostres somnis!!

---