La bugada i el llençol

Reis Lliberós
Sòcia d’ADONA’T
Febrer 2023

La galeria Cànem estén per tota la seua sala d’exposicions l’aroma d’unes pastilles de sabó.

Pilar Beltrán, l’artista de la proposta, ens parla que l’aigua esdevé, malgrat la nostra fortuna d’aixetes, un bé molt escàs i mal distribuït, especialment als països castigats per guerres, sequeres i abandonaments diversos. Per això, resulta de cabdal importància no malbaratar-la i asseverar un ús racional amb l’objectiu de trobar l’equilibri que condicione el desenvolupament de les persones en harmonia i conciliació amb els recursos naturals.

La vida de les dones ha estat, i encara ho està en aquests països desprotegits, estretament lligada a l’abastiment de l’aigua per a cobrir les necessitats diàries de la casa i la família.

Ma mare associava de manera indissoluble, la maternitat amb les bugades. Calculava mentalment, a cada nova d’un nou embaràs, els quilos de roba a rentar els primers anys de bolquers de la criatura.

Cal pensar que només fa una cinquantena d’anys que obrir l’aixeta i omplir un poal o una tina és un gest quotidià que no comporta cap esforç ni maldecap.

Les cases estaven proveïdes d’una cisterna que replegava l’aigua del cel i que es gastava amb molta cura per a beure i rentar-se la cara, la vaixella i poca cosa més. L’aigua es mesurava a pitxers i no a poals. La roba es rentava en un safareig col·lectiu, compartint aigua, pedra i conversa. Només s’afegia al viatge de la tina i la bugada, la pastilla de sabó.

Diu la Viquipèdia que un safareig és l’espai on es renta la roba, es fa la bugada. Abans de la canalització de l’aigua correnta a les cases, les poblacions i els masos solien disposar d’un safareig compartit on fer la bugada era molt més que rentar la roba. Com escriu Pilar Beltrán “la font-safareig era un espai de socialització, lloc de trobada i lloc simbòlic, on aclarir no sols la roba, sinó els desacords de la convivència. El moviment d’aigua en rajar feia que tot el safareig es transformara: introduïa el so i desdibuixava l’espai circumdant en la superfície de l’aigua”.

Al Pla de Lluch d’abans de la meua naixença, el safareig es trobava al barranc que serpentejava des del Molí del Roig, partida del terme on s’aprofitava l’abundància dels ullals per sembrar els bancals d’horta i plantar arbres fruiters de tota mena.

Jo encara he pogut conéixer la senda de terra, marge de garroferes i ametlers, que portava de les cases fins al safareig del barranc.

Ma mare em contava, desfent el mateix camí d’anys enrere, que anava carregada amb la tina de la bugada, una criatura al braç i una altra de la mà, i que a l’anada sempre plorava alguna d’elles perquè demanava més atenció i que a la tornada acabaven plorant totes tres, perquè li faltaven braços per a recollir les meues germanes i la tina de roba mullada que s’esmunyia de tant com pesava… Ella, com tantes altres dones de la seua generació, perdia en cada bugada algun llençol de l’aixovar. Per això la maternitat, el part i la criança eren a la mida dels bolquers i la roba menuda, de bugades interminables, de llençols perduts i del sabó que mai acabava d’esbandir-se a les mans.

---