Quant ha patit!…ja descansa

La majoria de les persones coneixem algú  o hem tingut al nostre costat a persones que han arribat al final de les seues vides amb un sofriment permanent, irreversible i inútil , persones que han arribat a témer més a la vida que a la mort. Quan definitivament han marxat hem acompanyat en el sentiment els seus familiars dient-los amb tot el cor:  quan ha patit!  Ja descansa…

No són casos excepcionals, tenim exemples quotidians al nostre voltant.  La millora de les condicions de vida i els desenvolupament mèdic i tecnològic  han transformat la forma de viure i de morir. Però la mateixa tecnologia pot tornar-se a la contra de la persona i complicar-li el final de la vida provocant un patiment insuportable i innecessari.  Per altra banda l’augment de malalties cròniques i degeneratives associades  a l’envelliment  en molts casos provoca un procés de sofriment i degradació incompatibles amb la dignitat humana.

Per fí,  després de 36 anys d’espera, comença el seu camí en el Congrés la Llei de Regulació de l’Eutanàsia. Pretén ser una resposta a situacions límit en un procés de mort inevitable en mig de sofriments inaguantables, que compta amb la voluntat explícita del/la pacient, que garanteix el suport sanitari i amb una regulació que la protegisca d’abusos i pràctiques anòmales. Estarem a l’aguait del resultat final i esperem que no tarde.

En el necessari debat parlamentari sobre l’eutanàsia que s’ha produït al Congrés  hauria sigut desitjable que els arguments a la contra hagueren tingut més consistència. A l’Estat Espanyol els drets i les llibertats han anat avançant lentament malgrat l’oposició de la dreta.  L’eutanàsia, a l’igual que l’avortament o el matrimoni homosexual és un dret que ningú està obligat a exercir-lo,  i és lamentable que els mateixos que en el seu moment es posen en contra de les lleis que els protegeixen, passat un temps els defensen per tal de no continuar avançant.

La vida que a cadascú ens toca viure de vegades és molt dura, en ocasions s’han de fer autèntics esforços personals per mantindre’ns vius amb certa dignitat. Si alguna cosa és nostra, és la nostra vida, no pertany a cap ideologia, ni a cap col·lectivitat, ni a cap deu, encara que cadascú és lliure d’oferir-li-la a qui considere. Ningú té dret a ordenar-nos el que hem de fer amb ella i l’Estat té l’obligació de protegir la nostra capacitat de decisió vital.

Com a membre d’ ADONA’T voldria oferir una dada estadística per a la reflexió. El 67% de les persones de l’entorn  que tenen cura dels malats,  són dones. Caldria plantejar-se seriosament una nova manera d’organitzar la cura sense generar injustícies ni a la persona que cuida, ni a la que rep la cura.

Dolors Ibáñez i Montolio

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s