Rememorant en abril

Volem recordar a tres dones que d’una banda han fet història dins del moviment feminista, dones que van trencar el silenci i que van reivindicar els drets de les dones i que, d’altra banda, van faltar un mes d’abril com aquest que ens manté confinats per l’emergència sanitària provocada pel coronavirus. 

Estem en estat d’alarma i s’ha fet una crida al tancament; és una bona oportunitat per posar en valor la solidaritat, ficar a les persones en el centre per sobre de l’individualisme i de la cultura de la por. Aquests valors feministes són la millor recepta contra el maleït covid-19.

TERESA CLARAMUNT I CREUS

Començarem per TERESA CLARAMUNT I CREUS (1862-1931) que un 11 d’abril va morir a Barcelona, ara fa 89 anys.  Teresa fou una dirigent anarcosindicalista i feminista catalana.  Gairebé no va rebre educació. Ella mateixa es va preocupar per la seva formació i en les seves hores lliures del treball va anar a escola aprenent a llegir i a escriure. Des de molt jove, va començar a treballar a la fàbrica de Vicenç Planas, on va estar diversos anys i es va fer una bona teixidora. Les condicions laborals de la fàbrica eren molt dures i inhumanes amb salaris molt baixos i jornades d’entre 12 i 14 hores.

Treballadora del ram tèxtil va fundar un grup anarquista a Sabadell, va participar en la vaga de les set setmanes de 1883, en què es reivindicava la jornada de 10 hores.

L’octubre de 1884 fou una de les fundadores de la Secció Vària de Treballadores Anarcocol·lectivistes de Sabadell. Amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista espanyola, la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona.

En 1893 Teresa Claramunt i el seu marit Antonio Gurri van ser acusats d’uns disturbis contra la guàrdia civil en un míting d’estudiants liberals. Detinguts i empresonats al Castell de Monjuïc, posteriorment sotmesos a un consell de guerra amb altres anarquistes. Fundà la revista El Productor, col·labora en altres revistes “La Tramontana” i en Revista Blanca, dirigí el diari El Revelde, etc. Participa en reivindicacions socials de principis de segle XX, solidarizant-se amb els vaguistes del metall i en els de la vaga general del febrer de 1902. Després dels fets de la Setmana Tràgica (1909) va ser confinada a Saragossa i tornà a Barcelona, soterrada el 14 d’abril, dia de la proclamació de la Segona República.

Teresa Claramunt / Vane Julian

“És menester també que la dona no espere únicament de l’home el remei als seus mals. Ella mateixa ha d’esforçar-se per a alçar-se de la postració en què ha viscut.” Claramunt, Teresa: La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre. Buenos Aires: A. Zuccarelli, 1905, p. 16.

Amb aquesta frase naix el panell 5 de l’exposició “I·LUMINADES. I·lustrant la història del feminisme” que porte com a títol “El moviment de les obreres. Sindicalisme i feminisme”. La il·lustració que es pot veure a continuación i és de VANE JULIAN.

SIMONE DE  BEAUVOIR

Seguirem recordant a a SIMONE DE  BEAUVOIR (1908-1986) que un 14 d’abril, ara fa 34 anys, va morir per pneumònia. Els seus restos descansen junt a Sartre en el cementeri de Montparnassse  en Paris.

Simone de Beauvoir fou una pensadora i novel·lista francesa, representant del moviment existencialista ateu i figura important en la reivindicació dels drets de la dona. Originària d’una família burgesa, va destacar des de primerenca edat com una alumna brillant. Va estudiar a la Sorbona i en 1929 va conéixer a Jean-Paul Sartre, que es va convertir en el seu company durant la resta de la seua vida.

Es va graduar en filosofia i fins a 1943 es va dedicar a la docència en els liceus de Marsella, Rouen i París. La seua primera obra va ser la novel·la La invitada (1943), a la qual va seguir La sangre de los otros (1944) i l’assaig Pyrrhus i Cineas (1944). Va participar intensament en els debats ideològics de l’època, va atacar amb duresa a la dreta francesa i va assumir el paper d’intel·lectual compromesa. En els seus textos literaris  revisa els conceptes d’història i personatge i incorpora, des de l’òptica existencialista, els temes de “llibertat”, “situació” i “compromís”.

Va ser fundadora al costat de Sartre, Albert Camus i Maurice Merleau-Ponty, entre altres, de la revista Temps Moderns, el primer número dels quals va eixir al carrer el 15 d’octubre de 1945 i es va transformar en un referent polític i cultural del pensament francés de meitat del segle XX. Publicà la novel·la  Todos los hombres són mortales (1946), i els assajos Para una moral de la ambigüedad (1947) i América al dia (1948).

El seu llibre “El segon sexe” (1949) va significar un punt de partida teòric per a diferents grups feministes. Va elaborar una història sobre la condició social de la dona i les diferents característiques de l’opressió masculina. Va afirmar que en ser exclosa dels processos de producció i confinada a la llar i a les funcions reproductives, la dona perdia tots els vincles socials i amb ells la possibilitat de ser lliure. Va analitzar la situació de gènere des de la visió de la biologia, la psicoanàlisi i el marxisme; va destruir els mites femenins, i va incitar a buscar un autèntic alliberament. Va sostindre que la lluita per a l’emancipació de la dona era diferent i paral·lela a la lluita de classes, i que el principal problema que havia d’afrontar el “sexe feble” no era ideològic sinó econòmic.

Simone de Beauvoir va fundar amb algunes feministes la Lliga dels Drets de la Dona, que es va proposar reaccionar amb fermesa davant qualsevol discriminació sexista, defensant la lliure contracepció, i fins als seus últims dies va ser una incansable lluitadora pels drets humans.

CLARA CAMPOAMOR RODRÍGUEZ

Finalment recordarem a CLARA CAMPOAMOR RODRÍGUEZ (1888-1972) que un 30 d’Abril ens deixà en Lausana–Suïssa, ara fa 58 anys. Filla de Pilar, costurera, i Manuel, comptable en un diari. Als deu anys va perdre a son pare i va deixar els estudis, va treballar de modista, en un comerç, de telefonista, va obtindré plaça de professora especial de taquigrafia i mecanografia i va col·laborar en el diari “La Tribuna”. Incorporada a la política, estudía i obté el títol de Dret per la universitat de Madrid, s’incorpora al Partit Republicà Radical el1929. Dos anys més tard, ocupà un escó al Congrés de Diputats de la Segona República Espanyola. 

Va destacar com a diputada, principalment per la defensa que va fer dels drets de la dona. Va introduir al Parlament la Llei de Drets del Nen, a més de participar en l’elaboració i defensa de la polèmica Llei del Divorci. El 31 d’octubre de 1931, va aconseguir la igualtat de drets electorals de l’home i de la dona a l’estat espanyol, com va quedar plasmat a la Constitució republicana d’aquell mateix any, a l’article 36. No va poder renovar el seu escó el 1933.

En la defensa del vot femení, va comptar només amb el suport del Partit Socialista Obrer Espanyol, Esquerra Republicana de Catalunya i part de la dreta favorables al sufragi universal femení, i amb l’oposició de Victoria Kent i Margarita Nelken que opinaven que la dona influïda per l’Església encara no estava preparada per a votar. Defensà el dret de les dones a equivocar-se. Una dona un vot. 

Més tard, el 1936, va escriure un llibre recordant aquells moments, amb gran amargor i solitud política, que ella mateixa va anomenar: “El meu pecat mortal, el vot femení i jo”. S’exilià i es va establir a Buenos Aires durant més d’una dècada. Mai més no va tornar a Espanya; dotze anys de presó l’esperaven. En 1955, es va instal·lar a Lausana (Suïssa) on va treballar en un bufet d’advocats fins que va perdre la vista. Va morir de càncer el 30 d’abril de 1972.

Clara Campoamor / Irene Pérez

“Resolgueu el que vulgueu, però afrontant la responsabilitat de donar entrada a eixa meitat del gènere humà en la política, per tal que la política siga cosa de dos, perquè només hi ha una cosa que fa un dels dos sexes: donar a llum; les altres les fem tots en comú, i no podeu venir ara vosaltres a legislar, a votar impostos, a dictar deures, a legislar sobre la raça humana, sobre la dona i sobre el fill, aïllats, fora de nosaltres, les dones.”  Legislatura 1931-1933. Cortes Constituyentes. 30-09-1931. Nº 47 (p. 1340). Congreso de los Diputados. Sèrie històrica.

Amb aquesta frase naix el panell 4 de l’exposició “I·LUMINADES. I·lustrant la història del feminisme” que porte com a títol “Sufragistes a Europa”. La il·lustració que es pot veure a continuació i és de IRENE PÉREZ RAMOS.