María Victoria Petit LaVall, catedràtica en Dret Mercantil, i altres.
“No ens fiquem en açò” és la resposta del president del Govern d’un país quan se li pregunta per la desigualtat salarial entre homes i dones. Llig les paraules en la portada d’un conegut periòdic generalista, minuts abans d’entrar a la roda de premsa.
“I llavors en què ens fiquem?”, es pregunta a si mateixa creant en el rostre una expressió d’incredulitat. “Tal vegada enfrontar-se a eixa realitat li sembla massa, però, si la cruesa ens segueix espantant, potser vol dir que ens espanta la realitat”, reflexiona en veu baixa, en un d’eixos silencis capaç de generar el major dels estrèpits. Continua llegint una vegada i una altra aquell titular, apura l’últim glop del cafè amb llet. I quina sen-
sació tan amarga, la de l’últim glop del cafè, ja fred també. Els últims glops sempre ho són.
És el moment d’entrar. S’asseu a la taula. Mira a l’esquerra. També a la dreta. “Els deu importar si guanye el mateix que ells?”, es torna a preguntar, i ocupa el seu lloc en una d’aquelles taules en les quals cal demostrar més per menys.
Silenci, comença el torn de preguntes. Tant de bo la resta no en tinga tantes com ella hui. O, millor encara, tant de bo totes eixes persones que té davant li les estiguen fent. Solament espera que a ningú importe la seua roba, pentinat o maquillatge −el seu cos− sinó les seues paraules. Tal vegada hi ha qui es pregunta per què no està cuidant casa o família. Açò li fa pensar quan ha hagut d’escoltar allò de: “Puc parlar amb el teu cap?”. Es repeteix la pregunta amb to àcid i burlaner i recorda les moltes vegades en les quals semblava que ella, per ser ella, mai era la cap. Fins i tot que eliminaven la possibilitat que hi hagués una cap: “Puc parlar amb el teu cap?”. Que no comptaven.
Però mira-la. I no importa el seu nom, perquè podria tindre’n molts. Perquè té massa noms.
Tal vegada algú s’adone que és l’única dona asseguda en aquella taula. Que taules en les quals has de demostrar més per menys les hi ha en molts altres llocs. Que la seua presència queda camuflada entre prejudicis i intents de fer callar, de tapar. Tal vegada per allò que, si no es parla d’alguna cosa, deixa d’existir. Perquè si deixem d’adonar-nos de quantes dones s’asseuen a la taula, eixe irrisori nombre deixarà de cridar l’atenció.
Perquè encara hi ha qui pensa que no val la pena ficar-nos en això.
ADONA'T 