Lite-rata Tània Muñoz i Marzà

Sovint anava asseguda en la part del darrere del Renault Quatre de color groc que tenien els meus pares, sense cinturó —coses dels anys 80— i tenia el costum de llegir tots els rètols que anava trobant pel camí. Quan aconseguia llegir una paraula sencera en feia una cançoneta i la repetia incansablement: “taxi, ta xi xi ta, taxitaxi, he vist un taxiiii”.

Aquells moments en què aconseguia revelar el misteri de les lletres van ser moments d’una descoberta emocionant i transformadora, perquè, des del principi, em vaig convertir en una lectora incorregible, llegint i rellegint tot allò que caigués a les meues mans.

Amb aquests antecedents té molt de sentit que la meua professió estigués indefectiblement unida al món dels llibres. Sóc narradora oral, una professió que en essència és inclús més antiga que els llibres mateix, encara que des que l’escriptura va aparèixer en escena, els camins de qui conta i qui escriu han anat irremeiablement units. La meua feina és la d’oralitzar allò que està escrit, portar la paraula de la tinta a la boca (passant sempre pel cor) i de la boca a cau d’orella. Convoque al grup al voltant del foc —vaja, un foc metafòric perquè la vida moderna no ens deixa sempre espai per a fer fogueres— per a compartir una història que ja no pertany a ningú sinó que és de tots i totes. Una història que és refugi, inspiració i transformació. I tot sovint comença amb senzilles paraules… era una vegada…

Tània Muñoz i Marzà