De dreta a esquerra, Lola Guillamón, presidenta de Cambra de Comerç de Castelló, Carmen Rubio, degana del Col·legi de Procuradors de Castelló, Maria José Cruz Sorribes, vicedegana del Col·legi de Procuradors de Castelló, i altres
Em pixe, com sempre quan arribe a casa i, com sempre també, s’enganxa la clau al pany. Són només uns segons, fins que encerte amb el maleït pany. La meua bufeta està a punt de rebentar i, just en eixe moment, m’arriba un missatge pel Line. He de mirar-lo perquè en esta aplicació només estic per qüestions laborals. Ostres! És una d’eixes emoticones som-
rients, una xorrada. Ja estic dins del portal i la urgència urinària va en augment. És quan entropesse amb la veïna del primer esquerra, que si ja estan clars els comptes de la comunitat, que si l’escala està més bruta que un senill, que si, que si, que si,…ai mare, pense, que hui serà el dia què no arribaré a baixar-me els pantalons.
Al·legue pressa en el meu descàrrec i, encara que la veïna es queda un poc emmurriada, comence a pujar els quatre esglaons fins a arribar a l’ascensor. Prem la tecla de pujar i, com l’aparell és vellet, li costa reaccionar a l’ordre. Pare l’orella i sí que baixa, a poc a poc i amb sorollets de renecs. M’agarre el ses i aprete cap a dins. Per fi s’obri la porta, entre, es tanca, polse el botó del pis tercer i au … amunt. 12 segons, 15 màxim, recolzada d’esquenes a l’espill fent contorsionisme, creue les cames, faig botets, prepare la clau. I, a la porta de casa ja, arriba el moment més crític… ací sempre me’n recorde que no he fet els deures, durant anys, de la recuperació del sol pèlvic: m’ho van recomanar en acabar de parir, encongir els músculs, relaxar-los, encongir, relaxar, encongir, relaxar. Tant de bo ho haguera fet.
La mare que em va matricular, se me n’ix! Entre a casa a batzegades, amolle la motxilla a terra, el telèfon, les ulleres de sol. Em concentre molt per a no fer-m’ho garres avall. Puc, puc, puc, puc. I puc. No sé com però em refaig, em pose dreta, em puc contindre. Contindre i retindre. Així que… entre a la cuina, isc al pati de llums, i prem el botó de la rentadora: ja em puc quedar tranquil·la, comença a centrifugar. Torne cap a dins de casa i ara si, ja puc pixar com una reina. Quan acabe estendré la roba i tot perfecte.
Ma mare es pren pastilles per a la reten-
ció de líquids. Moltes dones en prenen. És un tractament de per vida. Probablement, de més joves, quan arribaven a casa amb la necessitat d’anar al bany van prioritzar: primer, per exemple, posar el bollit al foc. No m’imagine cap home en aquestes circumstàncies. No m’imagine cap home que prioritze fins a aquest punt. Tant se val que siga llaurador com notari. I no ho dic amb l’ànim de posar en relleu una heroïcitat femenina, més bé el contrari: és una actitud fins i tot malaltissa, però serveix per a constatar que les prioritats són diferents entre els dos sexes. I esta no és una veritat universal, aplicable a
tothom, és real al meu entorn, ací i ara, en done fe. No sé si al vostre també. Només espere i desitge un canvi i que esta història parega molt antiga, anecdòtica i exagerada d’ací a no res
ADONA'T 