Primera fila, d’esquerra a dreta, Ali Brancal, vicealcaldessa de Castelló, Lola Guillamón, presidenta de la Cambra de Comerç, Blanca Marín Ferreiro, secretària autonòmica d’Economia Sostenible, Sectors Productius i Comerç de la Generalitat Valenciana, i altres.
Divuit homes i cinc dones. Una diferència considerable i a la vegada dolenta, sobretot quan les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística assenyalen que en el total de la població a Espanya les dones superem en prop de 900.000 els homes (en concret la població femenina és superior a la masculina en 872.974 més dones que homes). Les xifres, però, canvien quan es tracta d’endinsar-se en el món laboral i més encara quan es fa referència als llocs de responsabilitat i a l’èxit laboral. En aquest àmbit la realitat és ben distinta i l’escletxa existent encara ens deixa a les dones en minoria, tal com es pot observar a la fotografia del lliurament de premis 2016 de la Cambra de Comerç de Castelló. Una imatge que, malauradament, no és l’excepció, sinó ben al contrari, es repeteix contínuament als mitjans de comunicació. Divuit homes i cinc dones, només cinc dones.
Al segle XXI, en una societat igualitària com la nostra en què suposadament la dona té les mateixes oportunitats que l’home, la desigualtat de gènere continua sent un problema perquè encara hi és present, tot i que en nombroses ocasions aconsegueix passar desapercebuda, silenciosa. Tal volta perquè la societat s’ha acostumat a ser testimoni d’aquest tipus de situacions i ja es veu amb normalitat allò que hauria d’ofendre, incomodar i fins i tot indignar.
Des de la revolució francesa s’ha recorregut un laboriós camí per la igualtat de gènere, és a dir, per aconseguir un tractament igualitari per a homes i dones en tots els aspectes de la vida. Accés a la universitat, sufragi femení, accés al món laboral, igualtat en els drets civils… han sigut algunes de les fites històriques més destacades que s’han assolit al llarg dels dos últims segles, en gran part gràcies a la lluita i perseverança de dones, d’una minoria, que no va renunciar als seus drets, més aviat al contrari: va reclamar i exigir el reconeixement dels drets i llibertats, almenys en el paper. Cal mirar enrere per adonar-se que començar a caminar no va resultar fàcil ni tampoc va ser tasca àgil, sinó que va requerir molts passos. Això sí, cada pas s’ha donat en ferm i ha contribuït a la lluita per la igualtat. Una igualtat que resta molt lluny de ser perfecta.
Avui en dia, encara es parla de sostre de cristall, de bretxa salarial i de moltes altres desigualtats que cal erradicar. És cert que les dones ens hem vist limitades durant molt de temps a l’hora d’ocupar els llocs de direcció, però també és cert que durant els últims anys l’escenari sembla canviant i la presència de les dones en llocs executius i en la vida pública s’ha incrementat, malgrat que no suficientment. Per aquest motiu, cal ser optimista i mirar cap al futur. Tal volta la perfecció estiga més a prop del que pensem i, en qüestió d’uns pocs anys, la fotografia ens mostrarà una societat més igual amb una presència més equilibrada de dones, amb més de cinc dones entre divuit homes. Sense minories.
ADONA'T 