Mª Carmen Díaz Carsi
Sòcia d’ADONA’T
Març 2026
El 8 de març és el Dia Internacional de la Dona. Aquest dia celebrem la lluita de les dones per la igualtat i el reconeixement i l’exercici efectiu dels nostres drets.
El 8M s’ha convertit a escala internacional en el dia per exigir la protecció dels drets de les dones i generar consciència sobre la importància de l’equitat.
La lluita feminista, per reivindicar la igualtat de drets de les dones, fa molt de temps que està viva. Però ara, més que mai, hem de vigilar i seguir avançant en la consecució d’una igualtat real i efectiva entre dones i homes.
En l’actualitat, moviments antifeministes reaccionaris llancen discursos d’odi contra les dones i el feminisme i afirmen que hem arribat “massa lluny”. Les distàncies sempre es mesuren amb un punt de referència, lluny o prop tenen molt a veure en abans i ara. Per tant, cal saber d’on venim per conèixer com de lluny hem arribat i desmuntar els discursos que l’ultradreta propaga i que tan fàcilment estan arrelant en la societat.
Orígens i mobilitzacions
El feminisme sorgeix com a moviment organitzat a finals del segle xviii, lligat a la Il·lustració i a les reivindicacions dels drets civils i educatius per a les dones, amb figures com Olympe de Gouges i la seua “Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana” al 1791, on va exigir la igualtat jurídica, política i social de les dones, i denuncià que la Revolució Francesa les excloïa. Paral·lelament, a Anglaterra, Mary Wollstonecraft escrivia el 1792 les Vindicacions dels drets de la dona.
Des de l’inici de la Revolució Industrial, àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van incorporar al treball assalariat. Aquesta incorporació no les eximia de continuar sent responsables del treball de cura de les persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques. Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar, des de mitjans del segle xix, l’aparició de moviments de dones que reclamaven millors condicions laborals i el dret al sufragi universal.
L’origen de la commemoració del 8 de març com a “Dia Internacional de la Dona” té els seus antecedents en la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, que demanaven millors condicions laborals. Però els fets ocorreguts a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company de Nova York el 25 de març de 1911, marcarien un abans i un després. A la companyia hi treballaven cinc-centes persones, majoritàriament dones immigrants joves, en unes condicions infrahumanes. Un incendi va provocar la mort de més de 140 obreres que no van poder fugir perquè les portes estaven tancades. Arran d’aquests esdeveniments, les mobilitzacions es van generalitzar reclamant que si les dones contribuïen amb el seu treball −tant el remunerat com el domèstic− al creixement de l’economia dels seus respectius països, també volien tenir el dret a participar en l’àmbit públic. Aquesta participació se centrà, durant dècades, en la reivindicació del dret al sufragi universal.
La primera declaració programàtica demanant el dret de vot la van fer les dones nord-americanes al 1848, en la Declaració de Seneca Falls (Elizabeth Cady Stanton). Anys després, les sufragistes angleses es van organitzar per reclamar el dret al vot. Aquestes mobilitzacions tindrien també repercussions en altres països.
Però seria 50 anys després, al 1910, en el marc de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, quan Clara Zetkin llençava la proposta d’establir el Dia Internacional de la Dona, amb l’objectiu principal de promoure el sufragi universal, la pau i la llibertat. A l’any següent, més d’un milió de dones europees i nord-americanes es manifestaven als carrers.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el leitmotiv de les celebracions del Dia Internacional de la Dona. I el 8 de març de 1917, les dones russes van sortir al carrer per demanar aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del Tsar i la proclamació de la República Soviètica. La fita fixaria la commemoració del 8 de març com el Dia Internacional de la Dona, que fins aleshores s’havia fet en dates diferents.
A Espanya el vot femení fou aprovat a les Corts Generals l’1 d’octubre del 1931, durant la Segona República, on Clara Campoamor destacà en la seua defensa. Però durant els anys posteriors, les guerres assolaren Europa. De nou els drets aconseguits es veurien retallats, i es va tornar a un autoritarisme que vexava i menystenia les dones. Les limitacions amb l’educació, la llibertat i la igualtat de drets de les dones durant la Dictadura Nacional Catòlica, suposaven estar sotmeses a la voluntat de l’home, i just aquest pretén ser el model de referència que actualment propugna l’ultradreta conservadora.
Però seguint el recorregut històric i la commemoració del 8M, el ressorgiment del feminisme amb Simone de Beauvoir i la publicació del seu llibre El Segon Sexe, l’any 1948 donaria una nova empenta a la lluita feminista contra l’opressió masclista de l’època. I així a finals dels anys seixanta i setanta, el dia de la dona tornà a prendre més força en les seues reivindicacions. No obstant això, no serà fins el 1975 quan l’Assemblea General de l’ONU declarà aquest dia com el dia pels Drets de la Dona, i demanà als Estats que ajudaren a crear condicions favorables per a l’eliminació de la discriminació de les dones i per a la seua plena participació al procés de desenvolupament social.
Desplegament legislatiu
Tot i aquestes recomanacions, el feminisme ha evolucionat més de pressa que l’administració o les institucions de l’Estat. I, sobretot, que la mentalitat d’una societat masclista que ha anat a remolc del avanços que es produïen, resistint-se a reconèixer la igualtat.
Així la Constitució Espanyola de 1978 en el seu article 14 proclama el dret a la igualtat i l’obligació dels poder públics a fer-la efectiva. Però no serà fins 30 anys després quan entrarà en vigor la Llei Orgànica 3/2007 per a la Igualtat de Dones i Homes i que crearà el marc fonamental per integrar la igualtat en l’àmbit públic i privat, i hi incorporarà mesures contra la discriminació.
Haurien de transcórrer més de 10 anys fins el Reial Decret-llei 6/2019 on es va ampliar el dret a la Igualtat laboral, s’equipararen els permisos per naixement i es demanaren els plans d’igualtat a les empreses de més de 50 treballadores. A dia d’avui, alguns d’aquest drets encara no s’apliquen i han quedat en paper mullat.
Posteriorment, el Reial Decret 902/2020 sobre igualtat retributiva buscaria reduir la bretxa salarial. La Llei 15/2022 integral per a la igualtat de tracte i la no discriminació per qüestions de raça, edat, religió, discapacitat i orientació sexual, entre altres, (coneguda com a Llei Zerolo) i també la Llei 4/2023 de Drets LGTBI i persones Trans, que garanteix la igualtat real, ampliarien la cobertura legal dels drets d’altres col·lectius.
La Quarta Conferència Mundial sobre la Dona celebrada a Beijing al 1995 consolidà l’agenda feminista global i seria el document clau que marcaria els objectius estratègics i les mesures per l’avanç de les dones en la consecució de la igualtat de gènere. Alguns d’aquests objectius quedarien recollits a la Llei Orgànica10/2022 de Garantia Integral de la Llibertat Sexual (coneguda per la Llei de sols sí és sí contra la violència sexual) on el consentiment és la clau per definir els abusos sexuals patits per les dones en qualsevol dels àmbits de la vida. Altres lleis abastament recolzades majoritàriament per tot l’arc parlamentari han anat incorporant mesures de protecció i representació de les dones, com la Llei Orgànica 1/2004 Integral contra la Violència de gènere. La Llei Orgànica 2/2024 de Representació Paritària que assegura la presència equilibrada en òrgans de decisió.
Al nostre territori han anat desplegant-se Reials decrets i lleis d’Igualtat per regular i aplicar les lleis estatals i cal destacar com a fet pioner, i que va estar aprovat per consens de tots els partits polítics amb representació a les Corts Valencianes: El I Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista (2017-2022). Actualment, aquest pacte s’hauria d’haver reeditat però amb el govern de Vox marcant el full de ruta al Partit Popular i negant la violència masclista està resultant molt complicada la seua renovació. Just en un moment en què les estadístiques situen el País Valencià al capdavant de l’Estat per l’alt increment d’assassinats masclistes i denúncies per abusos sexuals. Unes estadístiques demolidores que xifren en una mitjana de 50 dones assassinades a l’any a l’Estat. I ja en són 1.353 dones i 67 menors des de 2003, data quan comencen a registrar-se de manera oficial els assassinats per violència masclista. També destaca l’increment d’abusos sexuals denunciats a la nostra província. El 94 % de les víctimes de la violència sexual a Espanya són dones i xiquetes menors d’edat que, en la seua gran majoria, es pateix a l’entorn familiar, mentre que més del 93 % de les persones detingudes por aquests delictes són homes. També cal apuntar que la Valenciana és una de les comunitats amb major taxa de puters: 5 de cada 10 homes utilitzen la prostitució i reconeixen haver pagat per tenir sexe. Caldria, per tant, fer una revisió a fons de les lleis, d’allò que no s’està fent de manera adequada per protegir les dones i, sobretot, del que cal fer per pal·liar i revertir aquestes dades.
Però tot i que hem analitzat les lleis que han de regular l’eliminació de les discriminacions entre dones i homes, promoure la conciliació familiar, la igualtat retributiva i la protecció front a l’assetjament, no és encara una realitat aconseguida ni de lluny.
La participació en la vida pública i la independència econòmica són elements clau per a l’emancipació de les dones. Motiu pel qual, una ocupació de qualitat, estable i que facilite la conciliació de la vida personal, laboral i familiar ha de ser una prioritat per a les administracions. Però la realitat ens mostra que l’escletxa salarial entre dones i homes segueix sent una gran desigualtat i ens queda un llarg camí de reivindicació i lluita.
Les dones estem discriminades al món laboral, patim taxes més altes de desocupació i d’atur de llarga durada, amb una divisió sexual del treball que comporta condicions laborals desfavorables: major contractació temporal i parcial; pitjors condicions retributives; infravaloració dels llocs de treball exercits per dones; i obstacles en la promoció professional; interrupcions de la carrera professional a causa d’una manca de corresponsabilitat familiar plena.
Observem amb indignació com la bretxa salarial el 2026 al País Valencià se situa en el 16,92 %. Aquesta desigualtat implica que la diferència salarial respecte als homes és d’uns 5.000 € a l’any. Els contractes a temps parcial suposen el 22 % per a les dones front sols el 7% per als homes. La situació s’agreuja per la clara sobrerepresentació masculina en els espais de presa de decisions. Mentre les tasques de cura i del treball domèstic, essencials per al sosteniment de la vida, recauen majoritàriament en les dones.
En termes anuals, aquesta bretxa significa que, simbòlicament, les dones deixem de cobrar a partir del mes d’octubre i treballem gratuïtament fins a final d’any. Una realitat que té conseqüències a llarg termini i es tradueix en pensions més baixes amb una bretxa de gènere del 32 % que suposa més precarietat i més vulnerabilitat.
A mode de conclusió
Arribat a aquest punt i després de l’anàlisi detallada del que la lluita feminista ha anat aconseguint al llarg del segles, hem de posar en valor els avanços que, al menys sobre el paper, s’han aconseguit en matèria legislativa. Tot i això però, cal posar l’accent en el greuge comparatiu que encara patim les dones en l’actualitat.
A la vista de les dades es fa palès que el feminisme al contrari del que afirma l’ultradreta, no ha arribat ni de lluny al lloc que ens correspon. Les dones (el 51 % de la població) som les responsables de donar i suportar la vida i sense nosaltres el món no podria avançar. I justament és això el que ha passat al llarg del temps, que les dones hem lluitat per avançar mentre que els homes segueixen aferrats a les normes ancestrals d’una societat patriarcal i a uns costums masclistes que venen de lluny i que suposen un fre constant per assolir els drets que ens pertoquen a les dones. Uns drets que els homes, en massa casos, no estan disposats a compartir.
Per tant, no podem dir que hem arribat lluny en la lluita per aconseguir la igualtat real, però el que sí que podem dir és que tard o d’hora hi arribarem. I així ho cridarem el 8M com ho van fer tantes i tantes dones que ens van precedir, per totes aquelles dones a les quals van segar la seua veu, per les joves que s’incorporaran a continuar reivindicant la igualtat de drets, per totes elles: alçarem la veu, i ho seguirem fent cada 8 de març, cada 25 de novembre i cada dia, per manifestar-nos als carrers i cridar que no defallirem en la nostra lluita ni permetrem que ens arrabassen els drets que durant molt anys hem anat conquerint. No pretenem tindre més drets que els homes però, per justícia, volem ser iguals i tenir els mateixos!
Recorrem juntes aquest camí per arribar ben lluny!
Visca la lluita feminista i la igualtat de drets i oportunitats per a les dones!
ADONA'T 