Davantal en escala de grisos 

Reis Lliberós
Sòcia d’ADONA’T

Febrer 2026

Carme i Elvira. Foto: arxiu familiar Reis Lliberós

Al mes de febrer es celebra la Candelera, una festa al bell mig de l’hivern que apaga el cicle del nadal. 

La festa de les candeles rememora la presentació de Jesús al temple i la purificació de la mare de Déu. Segons la tradició jueva, les mares havien d’esperar-se quaranta dies després del part per purificar-se i fins aleshores no podien presentar el nadó davant les autoritats religioses. El ritual es materialitzava amb una ofrena i una benedicció d’espelmes de cera. 

A la casa de la meua infància, esperàvem per retirar el betlem l’arribada de les candeles beneïdes que ens protegirien de mals d’ull i de desgràcies.

La festa de la llum de les mares em recorda el passat agrícola i rural de les dones de la meua família que, potser en deferència a estes circumstàncies, convivia molt arrelat a la terra de ben prop i els seus costums.

No podria dibuixar una festa familiar on no estigueren les dones i els seus davantals blancs, negres o de mig dol. Eixos dies, i molts d’altres, la falda de ma mare i de les ueles Carmen i Elvira, guardava un lleuger i captivador aroma de bunyols, figues albardades, orelletes o pastissets de moniato.

Tinc la certesa que els davantals de ma mare i de les meues ueles estaven davall la influència d’un encanteri benèvol i generós. Les costures de fil de les seues butxaques cercaven la màgia en forma de pintes, vetes i botons de tota mena de colors i mides, que s’estenia als quatre pams de la tela de tergal o cotó, fins arribar a eixugar llàgrimes i plors. 

El davantal constituïa el fonament de la seua vestimenta i el testimoni de la faena enllestida a casa, als bancals i a molts altres llocs on la seua presència era indispensable.

A Carmen i a Elvira els va acompanyar una ombriva escala de grisos tota la seua vida. Les robes de la infància es van tenyir de negre, testimoni del dol infinit de totes les pèrdues familiars, i la pubertat va romandre tacada i somorta a la llum dels cresols i a la terra aspra. El negre va emmidonar l’aixovar i només el blanc va aparèixer als baixos de les sinagües.

El davantal sempre estava present per a cobrir el cos a l’hora de servir i  mudar-se: llaurar l’horta, anar a la missa del gall la vigília de nadal, amanir el sopar, lligar panolles de panís, emparar els parts, fer la bugada al safareig, canviar bolquers, pastar el pa o embastar descosits.

El davantal, indumentària habitual en cases i oficis, present en contes i cançons, de  certa tendència a passar desapercebuda davant el nostres ulls, enllaçada de vetes que la societat patriarcal imposa com a cuidadores i responsables de les tasques de la llar; encotilla i invisibilitza en posicions de poder i rellevància mediàtica. 

Un principi elemental de la física assevera que el color d’un cos (factor indispensable per a fer-se notar), depèn de la llum que incideix sobre ell i del seu poder d’absorció o reflexió. 

Elvira i Carmen, que de lletra i física en sabien ben poca  cosa, van descobrir la fórmula per a enlluernar els seus cossos, malgrat els manguitos grisos i els davantals negres, absorbint les radiacions dels tres colors fonamentals, perfeccionant les seues abraçades fins a estendre la gamma cromàtica d’un arc iris perfecte.

Després d’anys de proves i alliberaments, ara les dones de la meua família atresorem un davantal unisex, ris d’estampat viu, penjat al clau de la cuina. L’etiqueta conta que està fabricat amb materials d’alta qualitat, cosa que garanteix la seua durabilitat i resistència a l’ús diari de qualsevol membre de la família.


Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.