Cèlia Puchol Saura
Llibretera i sòcia d’ADONA’T
Gener 2026
Vos heu plantejat per què les nostres ciutats són com són? Qui les dissenya? Quins usos es prioritzen? Quina relació té el feminisme amb l’urbanisme?
Segons l’INE, el 80 % de la població valenciana viu en entorns urbans. Les ciutats on vivim han experimentat un creixement ràpid i sovint descontrolat que ha oblidat l’escala humana: places impossibles, voreres que són barreres, carrers foscos pels quals les dones evitem passar de nit, etc. El disseny de les ciutats impacta en la nostra vida quotidiana, per això actualment hi ha moviments ciutadans que reclamen ocupar espais de visibilitat per habitar les ciutats planificant els usos, tot posant la vida de les persones en el centre.
Un dels moviments més actius és l’urbanisme feminista, que busca repensar els espais urbans per fer-los inclusius, igualitaris, segurs, respectuosos, sostenibles, i que no marginen les dones de la vida pública. I això suposa fer canvis profunds.
La nostra societat patriarcal i capitalista ha prioritzat des de sempre les activitats relacionades amb el món productiu i remunerat (públic), mentre que ha invisibilitzat l’espai reproductiu, de cures i no remunerat (privat). Les ciutats (i les cases) no són neutres, tenen gènere. Les nostres societats estan organitzades segons els rols de gènere, i les ciutats també.
L’urbanisme ha segregat els espais de les ciutats segons les activitats: àrees comercials, de negocis, residencials i d’oci, connectades entre elles per grans avingudes que permeten connectar-les en cotxe. Aquest model prioritza els moviments lineals casa-feina fets per homes (sense persones al seu càrrec, sense diversitat funcional i amb vehicle propi). En canvi, les feines de cures, que majoritàriament encara fem les dones, impliquen fer desplaçaments poligonals: encadenen més viatges per motius diversos, recorren menys distància en cada viatge i ocupen més temps en desplaçaments (més esforç, més diners, etc.). Un exemple quotidià de desplaçament poligonal és el que fan les persones quan van de casa a la feina, però primer porten els infants a l’escola, i en tornar de la feina passen a cuidar la mare, fer la compra, etc.
Aquesta divisió no té en compte que la vida de les persones és més complexa i que hi fem diferents activitats. I que l’espai públic no és només un lloc de pas, sinó també un espai de relació i cures.
Què fa l’urbanisme feminista?
En primer lloc, repensar la casa, l’habitatge, i la relació de la casa amb el carrer (perquè tot allò personal és polític) i trencar la dicotomia públic-privat per generar espais de trobada que possibilitin fer xarxes quotidianes, perquè sostenen la vida.
En segon lloc, aturar-nos, observar i repensar el barri generant espais oberts a la diversitat, perquè les persones tenim dret a la ciutat. Això implica actuar sobre espais com les voreres, els parcs o les placetes, perquè són llocs de vida quotidiana (i no de pas, com les carreteres), són llocs per jugar, estar-s’hi, relacionar-nos, són espais d’autonomia per a infants i gent gran, de cures. I també generar espais de seguretat. Per exemple, amb la iniciativa de l’EMT a València que activa les parades a demanda per a dones en els trajectes nocturns dels autobusos.
L’ocupació dels espais públics no és innòcua, sinó que reflecteix i perpetua l’organització patriarcal i masclista de la societat i les jerarquies de poder. Diversos estudis al voltant de l’urbanisme han trobat com les jerarquies en l’ocupació i ús dels espais s’imposen des d’edats molt joves, per exemple als patis de les escoles. La disposició física dels elements del pati de l’escola està esbiaixada per discriminacions de gènere: els xiquets ocupen espais amplis, on practicar esports actius; les xiquetes, en canvi, queden relegades al perímetre, un espai on troben calma per desenvolupar la seva forma de ser: “pròpia i natural” del seu gènere, com denuncien les autores. I conclouen que el carrer no és un espai públic neutral sinó desigual i subordinat per a les dones. Per això, les vagues feministes multitudinàries dels darrers anys i el moviment #MeToo representen l’ocupació de l’espai reclamant el dret de les dones a apropiar-nos-el.
D’altra banda, per conèixer l’entorn on vivim i reclamar perspectiva de gènere en l’ordenament urbà, el col·lectiu Punt 6, nascut l’any 2005, organitza marxes exploratòries on s’analitzen les diferents variables de la configuració urbana: espai públic, mobilitat, equipaments, habitatge, participació i seguretat. Es tracta de recórrer els carrers per detectar quins canvis farien que la vida fos més còmoda. Es tracta d’una cooperativa de treball associat formada per arquitectes, sociòlogues i urbanistes de procedències diverses, que desenvolupa projectes transformadors.
Com dissenyar ciutats feministes?
En definitiva, l’urbanisme feminista reclama el dret de les dones a la ciutat i als espais públics, des d’una perspectiva multidisciplinària crítica. I això suposa incorporar les necessitats de les persones en la presa de decisions.
Alguns criteris per on començar són: fer les ciutats econòmicament i físicament accessibles a totes les persones (que puguin utilitzar qualsevol equipament públic independentment de la classe social), ciutats on totes les persones siguin autònomes (infants, dependents, persones amb mobilitat reduïda, etc.), distàncies curtes, pensar les cures des d’una perspectiva comunitària, generar espais on sentir-nos segures i lliures, generar espais de trobada i participació.
El punt clau està en com introduir les teories feministes en la pràctica urbanística, i és que la societat civil s’ha transformat i reclama la inclusió de la perspectiva de gènere en totes les transformacions cap a una societat més digna i igualitària.
Les ciutats ja estan fetes, no es tracta d’enderrocar-les sinó de transformar els espais i fer-los feministes.
Els carrers són nostres.
Bibliografia
Col·lectiu Punt 6 (2019). Urbanismo feminista. Por una transformación radical de los espacios de vida. Barcelona. Virus editorial.
Gállego Marfà, L. (2008, març 07). Què és l’urbanisme feminista? La vida al centre de l’espai públic. Vilaweb. Recuperat 06 de desembre de 2025 de https://www.vilaweb.cat/noticies/que-es-lurbanisme-feminista-la-vida-al-centre-de-lespai-public/
Navarro Castelló, Carlos (2023, març 13). El protocolo de violencia sexual de la EMT de València se activa 9 veces y 850 mujeres usan las paradas violeta. Eldiario.es. Recuperat 06 de desembre de 2025 de https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/valencia/protocolo-violencia-sexual-emt-valencia-activa-9-veces-850-mujeres-paradas-violeta_1_10023075.html
Navas Perrone, M. G. i Makhlouf De la Garza, M.(2018). Apropiaciones de la ciudad : género y producción urbana : la reivindicación del derecho a la ciudad como práctica espacial. Barcelona: Pol·len edicions.
Ortiz Guitart, Anna. (2002). “Dones i homes en l’urbanisme del segle XXI”. Palos de la Frontera (Huelva), del 23 al 27 de juliol de 2001. Documents d’Anàlisi Geogràfica, (40), 227-231. Recuperat de https://www.raco.cat/index.php/DocumentsAnalisi/article/view/31767
Urbanisme feminista. En Viquipèdia. Recuperat 6 de desembre de 2025 de https://ca.wikipedia.org/wiki/Urbanisme_feminista
ADONA'T 