A Conxa
Mila Guidotti Galindo
T.C.A.I de l’Hospital General Universitari de Castelló i sòcia d’ADONA’T
Juliol 2025
El 8 de maig vaig començar, com ja fa molts anys, felicitant el meu cosí Odiló. Com cada any vaig pensar també en el dia de la meua primera comunió allà pel 1975, enguany feia cinquanta anys! Com passa el temps, encara tinc les “estampetes”, les he trobades fent neteja de papers i paperets.
Al voltant de les 9 de la nit vaig rebre la trucada de Magda. Incrèdula em vaig adonar que el que m’havien dit que passaria en tres mesos des de les festes de la Magdalena, estava passant.
La meua amiga, la meua estimada Conxa, Conxa Casas, havia mort, havia faltat, se n’havia anat, ja no estava entre nosaltres, no la tornaria a veure mai més, no podria parlar amb ella, no la sentiria riure, havíem de quedar a l’Ovella, per a parlar, havíem de contar-nos coses, havíem de fer-nos un quinto, havíem de passejar les gosses, havíem de retrobar-nos perquè la vida ens havia separat. Jo li havia dit per WhatsApp que no m’oblidaré i ella em va dir que això mai, i jo la vaig creure jo pensava que ella estaria sempre, tot i que una psicòloga en una sessió de teràpia em va dir que “sempre” i “mai” no existeixen. Quan una professional ens diu alguna cosa ens l’hem de creure, que elles saben molt, que “sempre” i “mai” no existeixen i que tres mesos són tres mesos.
Alejandra, plorant, pensava en totes les coses que ja no podria fer la seua germaneta.
Des que treballo a l’hospital dic una frase que fa pensar o, com a poc, la gent quan l’escolta pareix que s’ho cavil·len “si ens ensenyaren a morir, viuríem més feliços”.
Vivim pensant que som quasi immortals, eviterns. Sabem que no ho som, però no ens ho acabem de creure… ens pensem eterns, joves, pensant de cara al futur. Fem milers de coses que ens ocupen el temps que caldria dedicar a fer-ne unes altres que, al remat, seran “allò que hauria d’haver fet…”.
Anem pel carrer amb els mòbils a la mà, pendents d’una realitat inexistent sense adonar-nos que el món i la vida passa al nostre voltant. Famílies assegudes en terrasses sense ni mirar-se als ulls, colles de joves que no es parlen entre elles, sense saludar la realitat que ni veiem, atordits com estem per les pantalles. Tot és urgent i el que cal es queda per fer.
Hem de quedar! Sí, sí, ja ens diem alguna cosa més endavant! Oh! Quant de temps fa que no ens veiem! Et crido!… i el temps passa i no trobem el moment, o no sabem, o no volem… però passa inexorablement i arriba un dia que ja és massa tard.
Milers de coses per fer que ens lleven el temps que després serà “el que havia d’haver fet…”, pensar en el passat i recordar la meua amiga Conxa, la meua estimada Conxa, la primera amiga que he perdut, la que fa que penso que no em tornarà a passar, que faré per quedar, que faré per passejar, que riurem, que parlarem, que no sé si ho faré… perquè ara mateix tinc tantes coses per fer que no puc quedar, que no puc passejar, que sols puc plorar, i que mentre ploro faig totes eixes coses que he de fer, però no les que hauria de fer.
I ara escric açò per a recordar-la.
Els seus regals tenen un valor especial i tot el que em va ensenyar, que va ser molt, ho porto al cap com una lletania, repetint-ho per a pensar-la i sommiar-la al meu costat, la meua Conxa, la meua estimada Conxa.
ADONA'T 