Llei d’absurditat educativa. Petita crònica d’una consulta tramposa.

Dolors Ibáñez i Montolio
Mestra jubilada
Abril 2025

A casa nostra, quan encara estem mirant el cel pels forts temporals de Llevant, hem començat el mes de març amb una votació absurda que ha aconseguit mobilitzar els pares i mares de l’alumnat d’educació obligatòria per tal de defensar l’ensenyament de qualitat dels seus fills.

Sembla que l’aigua de març ha caigut amb prou coneixement, ha omplit els aqüífers i el medi natural ho agraeix i la gent així ho manifesta, està dins del normal comportament de les tormentes primaverals. Pel contrari, la consulta trenca la tranquil·litat, imprescindible per als aprenentatges, que s’estava vivint a les escoles i tardarà a mostrar totes les seues conseqüències. Des de l’inici del procés la comunitat educativa ha detectat que la intenció del seu impulsor, els senyor conseller Rovira no és pedagògica, amb precipitació i sense massa cura en les formes, tracta de demostrar que els pares i mares han estat obligats a triar l’ensenyament en valencià per imposició de l’administració educativa anterior i de retruc pretén arraconar el valencià i reduir-lo a la seua mínima expressió.

L’esmentada “consulta” és presentada pel govern valencià com “libertad de elección de la lengua base de aprendizaje” i es realitza al centre on l’alumnat està escolaritzat, que és el centre que les famílies van triar per als seus infants, sent coneixedors del seu model d’ensenyament plurilingüe. Les famílies no poden, ni crec que pretenguen, organitzar el currículum educatiu dels seus infants. Elles tenen el dret a què l’administració educativa els garantitze un sistema educatiu de qualitat que proporcione als seus fills una bona competència plurilingüe i el domini de les diferents àrees curriculars. I l’administració ha d’arbitrar els mitjans pedagògics, formatius, professionals, materials i organitzatius per a aconseguir-ho. Tal vegada per això el 42% de les famílies han trobat fora de lloc la consulta i per això no han participat.

Esta consulta és l’actuació estrella de l’anomenada “Ley de libertad educativa” que no és ni una cosa ni l’altra, conté la paraula màgica i enganyosa més utilitzada en campanyes electorals i que el Partit Popular ha fet servir com a moneda de canvi per acontentar o atreure els votants dels seus socis de govern.

Per què no suposa “libertad de elección de llengua base”?

Perquè no garanteix que tots els alumnes tinguen l’opció triada per les seues famílies, ni explicita les possibles solucions que els donarà l’administració en cas de no poder-los atendre en el mateix centre on van actualment. Serà el centre qui haurà de decidir on ubicar aquests alumnes i també els qui no han votat, passa així la decisió als mestres, a qui no han escoltat i no els han deixat fer cap tipus d’activitat en els centres per a informar a les famílies.

Per què no és educativa?

• Perquè omet qualsevol indicació sobre els objectius pedagògics o científics de la norma. Des de 1985 és l’única llei educativa que no recull com objectiu fonamental el domini de les dues llengües oficials de tot l’alumnat valencià en finalitzar l’etapa educativa. No debades es diu que pretén arraconar el valencià.
• Perquè la llei ha nascut amb l’oposició de la comunitat científica, dels sindicats, de les entitats cíviques; ha provocat contestació per part l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i del Consell Valencià de Cultura; no reconeix la participació dels Consells Escolars de Centre i dona l’esquena a la comunitat educativa.
• Perquè no són els pares i mares, qui d’una manera intuïtiva coneixen els millors percentatges d’ús de llengües de diferent implantació en el territori, perquè els seu fill o filla les aprenga. No és propi d’una administració educativa responsable deixar a la decisió dels pares el currículum escolar. El senyor Rovira no s’hauria atrevit a fer el mateix amb altres matèries no lingüístiques i ho fa precisament en les llengües que són matèria vehicular, imprescindible per a tots els aprenentatges. Quan un xiquet està malalt el metge no els pregunta als pares la dosi de medicina que li ha de subministrar, el conseller de Sanitat no crec que faça mai una consulta als usuaris per decidir si una operació de genoll necessita tres o set dies d’internament hospitalari.
• No s’explicita per quins especialistes en didàctica de llengües, pedagogia, sociolingüística, psicologia… s’ha deixat assessorar el Conseller, perquè la conclusió a una realitat complexa siga tan simple. El resultat de la consulta obligarà els centres educatius a distribuir alumnes atenent a la resposta dels pares, prioritzant aquest criteri sobre criteris pedagògics, com si fóra tan fàcil!, com si es tractara de rajoles agrupades per colors, textures, pes o forma.
• Al territori valencià tenim zones de predomini lingüístic valencià i altres de castellà. Les dues llengües no tenen el mateix reconeixement social, cada poble, cada barri d’una ciutat té una presència variable de les dues llengües oficials, si es vol arribar a un objectiu comú no es pot respondre de la mateixa manera a una realitat diferent. En educació no hi ha solucions màgiques i generals.
• El nostre alumnat és molt divers, en llengües d’origen, en situacions socioculturals, en necessitats específiques d’atenció… I a tots ells el professorat els ha d’oferir oportunitats per a la igualtat, no és tasca d’un sol mestre, és treball conjunt, de projectes educatius i lingüístics de centre elaborats, compartits i assumits per tota la comunitat educativa. D’aquest treball en equip també depèn l’èxit escolar del nostre alumnat. El pla lingüístic de centre també contempla l’ús de la llengua fora de l’aula. Al pati, al menjador, a les activitats extraescolars, tot és educatiu i les llengües s’aprenen de manera funcional i en diferents contextos. Difícilment el professorat i l’alumnat d’un mateix centre podrà compartir projecte educatiu comú. En lloc de propiciar el treball en equip, el dificulta, la Conselleria l’obvia, el predica però no se’l creu.
• En aplicació de la tria feta en un centre hi haurà aules nombroses i aules amb pocs alumnes, i algunes es poden convertir en aules gueto per la tria de llengua. Ja ho vam viure amb les línies de valencià i castellà i va ser un criteri coincident entre els docents per considerar convenient acabar amb les línies. No es pot tornar a caure en el mateix error. És un model que porta a la segregació lingüística i també social. A més a més l’administració educativa ha de vetllar perquè tot l’alumnat tinga les mateixes oportunitats educatives, la ràtio és important per a atendre les necessitats educatives individuals. Dins d’un mateix curs o nivell es poden donar aules amb el màxim i altres amb el mínim nombre d’alumnat. La necessitat de suports individuals augmentarà i no sembla esperable que aquest conseller que ha reduït les plantilles dels centres estiga per respondre a aquestes necessitats. L’aplicació del resultat de la consulta augmentarà les desigualtats competencials.

Quin ha estat el resultat?

Segons el conseller “estamos de enhorabuena porquè gana el pluralismo frente al modelo único”. Una mentida en cadascuna de les paraules de la frase.

No hi havia cap model únic, hi havia un mínim i un màxim de presència de les tres llengües i respecte a les decisions dels consells escolars del centre. El resultat final ha sigut favorable a l’opció de llengua base valencià, el 50,5 % del global del territori i 68,5 % en les comarques valencianoparlants. Una divisió remarcable entre escoles privades i concertades i uns resultats esperançadors en algunes zones de predomini lingüístic castellà.

Ha presentat les xifres en un totum revolutum per amagar el fracàs de la consulta, la inutilitat dels diners invertits en ella, el temps perdut, el cost impagable de la segregació lingüística i el conflicte produït en la comunitat educativa. Ell no està d’enhorabona, haurà d’analitzar amb calma els percentatges de participació, dels que tan orgullós està, estudiar els resultats comarca per comarca, escola per escola i comprovarà l’absurditat de la consulta. Li ha eixit al revés del que esperava.

Ha quedat palès que l’actual govern valencià, no garanteix el respecte cap a les dues llengües oficials, es vulnera la igualtat de tracte als seus parlants, no sembla tenir intenció de complir la llei i protegir la llengua més feble, obligació estatutària del govern autonòmic.
Existeix una consciència majoritària de no haver guanyat res, la sensació de què en cada bugada perdem un llençol, es té la certesa que per cada pas que fa el senyor Rovira:

• S’allunya la desitjable cohesió territorial.
• Es constata una distribució desigual de recursos públics.
• Disminueix la igualtat d’oportunitats, es retrocedeix a les aules gueto.
• Existeix un major desequilibri entre l’oferta educativa pública i privada concertada, pagades totes amb diners públics.
• Es dificulta el treball pedagògic en equip i l’eficàcia dels projectes lingüístics dels centres educatius.

Hi ha motius per a l’esperança

Les diferents entitats, associacions i famílies, sí que poden estar d’enhorabona perquè s’han mobilitzat per defendre la llengua que a l’administració valenciana els resulta indiferent, no permetent cap agressió cap a ella, s’han sentit acompanyats i han obtingut una bona resposta.

Han manifestat la dignitat de parlar la bonica llengua que va portar Jaume I, i que el conseller d’educació o no coneix o se n’avergonyeix d’ella.

S’ha constatat la ferma voluntat de viure en valencià, sense renunciar a cap llengua, i de continuar treballant perquè les nostres criatures siguen plurilingües i coneguen i estimen la llengua pròpia del lloc d’on viuen.

A casa seguirem atents al que ens deparen els següents passos del conseller, continuarem mirant el cel per veure si escampa prompte i podem gaudir tranquil·lament del bonic sol mediterrani que ens acarona a totes i tots per igual. I mentrestant… farem el possible per poder viure en valencià.

---