Adela Torres
PV01547
Febrer 2025
És un fet cada dia més usual i optimista, posar de manifest els relats sobre violència obstètrica, mitjançant pòdcasts i articles sobre aquest fet que fins ara ha estat invisibilitzat. I encara que són escasses les iniciatives i la informació, ho hem de valorar.
Per definició, la violència obstètrica es refereix a les pràctiques i conductes realitzades per professionals de la salut a les dones abans i durant l’embaràs, el part i el puerperi, de manera pública o privada, que per acció o omissió són violentes o poden ser percebudes com a violentes. Inclou actes no apropiats o no consensuats, com episiotomies sense consentiment, intervencions doloroses sense anestèsics, obligar a parir en una determinada posició, no consultar determinades decisions o proveir una medicalització excessiva, innecessària o iatrogènica que podria generar complicacions greus.
Aquesta violència també pot ser psicològica, com ara donar a la usuària un tracte infantil, paternalista, autoritari, despectiu, humiliant, amb insults verbals, despersonalitzat o amb vexacions.
Segurament totes les dones que han sofert episodis relatius a la definició podrien omplir aquest article i molta gent es quedaria bocabadada i fins i tot donaria poca credibilitat al discurs d’una paridora que clàssicament “ha perdut l’oremus”, està “fora de control” o és referida com a histèrica. Podeu llegir i escoltar moltes d’aquestes vivències que no vull relatar per l’extensió reduïda d’aquest article. Evidentment, m’interessa denunciar els dos tipus de violència obstètrica, però per la meua professió de psicòloga he escoltat més vivències sobre l’aspecte psicològic que es solapen com a depressions post part. Considere que aquesta àrea és la més manipulable, i la més susceptible d’invisibilitat.
Tot el que envolta al part es cobreix amb un tel romàntic de sacrifici, d’alegria que ha d’amagar allò negatiu, i de l’obligació d’atorgar perdó a qualsevol tipus d’agressió davant el “premi” de ser mare. Ni tan sols està permès expressar incertesa, por, dubtes o qüestionaments… A més de la contínua referència a l’oblit.
El terme, violència obstètrica, tal vegada, i sortosament, està de moda, als mitjans de comunicació, a les publicacions, a les xarxes i com he dit, en alguns pòdcasts. Però la realitat és que aquest tipus de violència de gènere ve de fa molts anys i per suposat hem sigut les dones qui ens hem ocupat de donar-li la validació actual a un fet corrent. Com dic, la violència obstètrica no és nova. Ha estat oculta durant molt de temps i actualment continua sent desconeguda, fins i tot per professionals de la salut. És un vell problema, transformat en un concepte nou.
Com he suggerit abans, les situacions traumàtiques en obstetrícia, poden adoptar nombroses formes i subestimar-se sota síndromes de depressió postpart o estrès posttraumàtic. Són circumstàncies on una mare es sent més vulnerable i són favorables a l’aparició de conseqüències costoses en molts aspectes: problemes familiars, invalidació de l’estat de la dona, problemes de reinserció al món del treball, fàrmacs, teràpies,…i en resum, la culpabilitat d’haver d’assumir tot aquest desori. La culpa.
Com és possible que es mantinga la invisibilització d’aquests fets? La resposta és multifactorial. Hem de relacionar conceptes com patriarcat, societat, cultura, història, formació, jerarquies en l’àmbit de la salut… i ja tenim la fórmula màgica per aconseguir que aquesta pràctica resulte desapercebuda.
Cal donar-li una òptica feminista també a la maternitat, perquè aquesta violència en l’àmbit de la obstetrícia és una frontera més de la violència de gènere, i a més és socialment acceptada i normalitzada.
És evident la manca actual de formació i habilitats tècniques per afrontar els aspectes emocionals del part. Cal considerar que al llarg del treball de part, les dones poden experimentar sentiments de por, ansietat, inseguretat i solitud, especialment si no tenen al costat una companyia de suport, i la professionalitat amable, càlida, respectuosa i confidencial.
És per això que cal canviar el model obstètric en la formació dels/de les professionals de la salut perquè es consciencien, mitjançant un enfocament de gènere, d’aquesta violència institucional, que és habitual i invisible, cap a l’autonomia de la dona.
Per sort hi ha algunes tímides iniciatives que es plantegen un tracte de la obstetrícia per tal d’empoderar a les dones, i ajudar-les a prendre decisions informades sobre el seu benestar, riscos i drets sense preconcepcions, on la dona embarassada no es considera una malalta.
El reconeixement de l’existència de la violència obstètrica al nostre sistema sanitari és el primer pas per aconseguir una societat més justa, equitativa i democràtica. Però també forma part d’aquest primer moment que les dones siguem conscients d’aquest maltractament i ho xarrem, ho denunciem i ho publiquem. Narrar les nostres experiències és el primer esglaó per erradicar aquest tipus de violència. Parir no ha de ser patir.
ADONA'T 