El 31 de desembre, tal com se n’anava l’any, s’apagava també la vida de ma mare, Amparo Moliner Andreu, acaronada per l’estima de fills, nets i besnets. Tot just va esperar que entrarà l’any 2025 per a poder tancar el seu cercle vital.
Ella va nàixer l’any 1925 i al maig li hauríem fet una bonica festa que algunes dones del carrer ja estaven comboiant. No ha pogut ser, però, per si de cas, ja ho vam celebrar l’any passat.
Memòria viva del Castelló del segle vint, no era conscient de com n’havien sigut d’extraordinàries les seues vivències. I per extensió, també les nostres.
Quina sort que hem tingut!
Gràcies pel treball silenciós.
Gràcies per la comprensió, per la modernitat i per la llibertat que ens va donar.
Gràcies per justificar les tardances, els oblits… el temps perduts o guanyats pels cantons de la placa Major.
Gràcies per la mirada admirada… per la seguretat i la fermesa.
Gràcies per les teles boniques, pel cotó i la seda dels vestits de ballar, pel tul i els brodats de les mantellines de processonar…
Gràcies per les llargues hores de teatre i de cine.
Gràcies per la cuina i el gibrell, per ensenyar-me a mesurar la farina i a pastar els dolços de tradició familiar.
Gràcies per posar-me enmig i prop de les abelles i de la mel.
Gràcies pel foc de Sant Antoni i gràcies pel nom.
Gràcies per les casetes de la platja, pels autobusos i pel sol i per una infantesa on sempre era estiu…
Gràcies per anar i per vindre, per la paciència, per les rialles i les ocurrències.
I gràcies per la saviesa i la silenciosa valentia, una vegada més, d’ajudar-nos en els últims moments.
Tot anirà bé!
I un agraïment infinit també al personal de l’Hospital General de Castelló.
Disculpeu si s’ha fet llarg.
Una forta abraçada!
ADONA'T 