Dilluns 28 d’octubre de 2024, a Llibreria Babel, ADONA’T va tornar a col·laborar amb la Tertúlia Racó de l’Art d’Adall, en l’acte organitzat per Marisa Saavedra, amb Rafa Gascó de Miau Fanzara i Ferran Calatayud de MAIG DI GRAS de la censura que es vol imposar a la llibertat d’expressió, de la resistència de la ciutadania, amb autoorganització i participació…
Adona’t, tal com ja va fer el passat desembre de 2023 en la presentació del poemari d’Imma Mànyez, va oferir la recitació de poemes d’Estellés, en relació a la censura, que ell mateix va haver de patir. Com va dir la coordinadora, front a la censura, més art, més llibertat i més cultura!
El text d’un testimoni possiblement advers,
i tot segons que es mire -triant, breument, les dades,
fins que arriba un moment que no es pot fer la tria,
perquè hi ha moltes dades i hi ha una vigilància,
sobretot, que fa que no sigues parcial,
com et demana el cor, i escrius maquinalment
-i no saps el que escrius, car escrius al dictat
i et dicten sense punts- i saps, laboralment,
exactament, que no has de fer certes preguntes
-escollires l’ofici, i sols has d’obeir,
i escriure el testimoni del mort en soledat,
l’assassinat, les lèsbiques sorpreses, el fracàs
(Homilies d’Organyà, 1981: 167).
No puc ser clar, no puc ser més explícit,
ara que més que mai ho necessite.
Ajuntareu el que he dit a la data,
i aclarireu, amb decrets de tenebra,
el que és obscur en les meues paraules.
Ha culminat, instantani, l’oratge,
determinant la tardor a deshora.
Coordinat, el cel se’ns ha enfosquit:
ha plogut molt i arriba un vent inhòspit.
El cansament, ja no la por, em fa
deixar, confús, el poema a la taula.
Potser demà me’l trobaré florit,
com un clavell, dintre aquesta carpeta.
(Estat d’excepció)
Sóc un home que no té més remei que escriure,
i no té més remei que escriure certes coses,
i les diu, i les diu com les veu, com les sent,
o potser com les viu, amargament, amb presses.
(La clau que obri tots els panys (1971)
Però ara és necessari que escriga certes coses,
certes coses que mai no ha de llegir ningú,
que ningú no ha d’entendre fins que jo estiga mort
i siga tard i siga perfectament inútil:
jo sé, i m’ho calle, qui s’esgarrarà la carn
amb les ungles, plorant tot un espés estiu.
Potser mai no he sentit una necessitat
tan salvatge d’escriure. Però em fa mal el cap
(Homilies d’Organyà, 1981: 246).
Exiliat, assenyalat, escrius,
aquesta tarda de diumenge, en un
racó del teu país. Veus el país.
Creus en el teu país. Acaricies
a la butxaca unes paraules, ous
el seu dolgut metall antic. Escrius.
Exiliat, adelerat, ja ho saps,
et diuen bord des de la seua trona.
Tenen por. Tenen por. Sols tenen por.
Amuntegaven les preocupacions;
demanaven, urgent, una acció.
De tanta por tenien tanta pressa.
Els veus fer i desfer. Calles, escrius.
Tu tens tot el futur a la butxaca
(Recomane tenebres, 1972: 236).
Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques
(Llibre de meravelles, 1971: 89).
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels
durament immutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,
els camions sinistres que duien l'estraperlo.
(Fragment de «L’estampeta», Llibre de meravelles)
ADONA'T 