Maria Monzó i Fuster
Professora i investigadora jubilada i sòcia d’ADONA’T
Maig 2024
Just fa ara 10 anys, l’any 2014, que vaig decidir jubilar-me. És cert que fins a eixe moment mai havia pensat en fer-ho, però una conversa fortuïta amb una amiga i companya de treball, lligada a dos fets que em van marcar, feren que m’ho plantejarà i prenguera eixa decisió que canviaria radicalment la meua vida. El primer, que el meu pare estava mal de salut i volia acompanyar-lo en el seus últims dies i el segon, que el meu fill va haver d’anar-se’n fora del país a conseqüència de la gran crisi de la construcció que va deixar tanta gent sense treball.
Jo, la filla de Maria Moneder i de Jesús de Llanterna, els noms pels que eren coneguts els meus pares, una família com tantes d’un dels pobles de la Safor, mestressa de casa ella, obrer ell, anava a jubilar-se i deixar el seu treball en la Universitat.
Com deia Ortega i Gasset, “jo soc jo i la meua circumstància”. I quina és la circumstància que ha condicionat el meu passat, que condiciona el meu present i que condicionarà per sempre el meu futur? No tinc cap mena de dubte: la Universitat.
Des que tinc consciència de mi mateixa sé que he estat una persona privilegiada i precisament vaig ser conscient d’aquest privilegi en arribar a la Universitat. Arribar a València, al cap i casal, des d’un poble de les nostres comarques, ja era una gran experiència, però si, a més a més, t’incorporaves a la Universitat, com a alumna en eixe moment, clar, l’experiència es transformava en una aventura vital.
Cal recordar que en aquella època, finals dels 60, la gent, la societat, bullia, desitjava i reclamava canvis, altres formes de viure, de fer, de ser… Quanta gent interessant vaig conéixer allí, quantes coses vaig aprendre i vaig descobrir, a més a més de la química, clar. Amb totes elles omplia la meua motxilla conformant el que era, el que soc i el que seré.
En acabar els estudis, l’any 1974, somiava treballar allí i ho vaig aconseguir. Quin millor lloc que la Universitat? Una institució amb vocació de servei públic, que vetla pel pensament, pel saber, pels valors socials… on el resultat del seu treball repercuteix directament en la societat: forma les noves generacions, col·labora en el desenvolupament social i industrial… quin privilegi tan gran!
I allí, primer a la Universitat de València i després a la Universitat Jaume I de Castelló, he passat vora quaranta anys, i més concretament a l’Institut de Tecnologia Ceràmica i al Departament d’Enginyeria Química. I he de dir que ha estat una vida plena.
Han sigut anys en els quals he treballat dur, amb energia, però també amb il·lusió, entregant, en moltes ocasions, temps de la meua família i amics.
Mentiria si diguera que en tants anys no m’he entropessat amb cap dificultat o decepció però d’aquestes també n’he aprés, també formen part de la meua motxilla.
Sé que la Universitat és una part vital del meu propi viatge a Ítaca i és per això que estic agraïda a totes i a tots els que em van acompanyar en aquella aventura, amb independència de la seua condició i de la relació que amb elles i ells vaig mantenir, que de tots i de tot n’he tret experiències.
Desitge a les persones qui continuen allí i als qui vindran, molta sort en el seu periple, que entre totes tinguen cura de la Universitat, d’aquesta Universitat, la de tots, la pública, i que la defensen dels atacs a què sempre està exposada per part d’aquells que no hi creuen, ni creuen tampoc en el seu importantíssim paper social.
ADONA'T 