Cèlia Puchol
Llibretera i sòcia d’ADONA’T
Desembre 2023
A finals de l’any 2023 hem assistit amb consternació a noticies com aquesta: “La biblioteca de Borriana aparta els llibres sobre diversitat sexual de la secció juvenil“, considerats “uns llibres escandalosos i pervertidors” pel regidor de Cultura de l’Ajuntament de Borriana, que ja va prohibir les revistes en català al mes de juliol. O com aquesta: “Vetada ‘La Caputxeta Vermella’ per sexista” a l’Escola Tàber de Barcelona, junt a 200 contes més considerats sexistes per l’associació de famílies del centre. I també aquesta: “Una compañía de teatro denuncia ‘veto ideológico’ tras la cancelación de ‘Orlando’ de Virginia Woolf en Valdemorillo“, un clàssic de la literatura en què l’autora elabora una visió crítica sobre el paper atorgat a les dones, tractant també temes com l’homosexualitat, la transsexualitat o la sexualitat femenina.
La censura de llibres és una pràctica tan antiga com la història del llibre, tan és que siga una obra infantil o destinada a públic adult, d’una autora reconeguda mundialment o d’un llibre considerat patrimoni de la literatura universal. El criteri no és la seua qualitat literària, sinó el tema, la ideologia, com denuncia any rere any l’Oficina de Llibertat Intel·lectual (OIL) de l’ALA (American Library Association).
Totes coneixem casos de llibres cremats, adaptats o inclosos en llistes de prohibits, i en moltes ocasions també d’autores i autors censurats. Al llarg de la història en trobem exemples, com ara l’Index Librorum Prohibitorum, llistat publicat l’any 1559 per l’església catòlica, ampliat i vigent fins 1966, que contenia llibres considerats perillosos per la fe, i que havien de cremar. Hi eren pensadors i escriptors com Descartes, Francis Bacon o Flaubert.
A la primera meitat del segle XX també trobem motius morals i polítics en la censura de llibres: a l’Alemanya nazi amb la prohibició de La interpretació dels somnis perquè el seu autor, Sigmund Freud, era jueu; als Estats Units amb la prohibició de llibres considerats d’ideologia comunista; o a França amb Les flors del mal, poc edificant perquè elogia l’addicció a drogues.
I també a l’estat espanyol, en època franquista (1939-1975) hi trobem llibres prohibits perquè sí, llibres prohibits per motius de moral, llenguatge, idioma, religió o idees, llibres autoritzats però amb l’obligació d’eliminar alguna de les parts, i casos de prohibicions una miqueta estrambòtiques. Per exemple, el cas d’Elena Fortún, censurada per viure exiliada i casada amb un antic oficial de l’exercit republicà. I el cas de Memòries de guerra i de l’exili, de Teresa Pàmies, retallat perquè “presenta la guerra desde el prisma republicano y catalán (…) siempre desde una postura de vencida y sin renunciar a sus viejos ideales”.
I més recentment, arreu del món trobem llibres prohibits per diversos motius: la saga Harry Potter, considerada blasfema en alguns països àrabs; la Sireneta a Kuwait, censurada perquè la portada era massa explícita; On és Wally?, censurat perquè en una il·lustració apareixia una banyista en topless; la Caputxeta roja, censurat a Califòrnia perquè portava vi a la cistella; o l’àlbum il·lustrat “Amb la Tango són tres”, censurat el 2015 per l’alcalde de Venècia perquè aborda l’adopció per part dos pingüins mascles.
Açò són exemples de censura explícita, però què passa actualment al nostre país?
Ara no és tan explícita, però continua practicant-se la censura en base al “políticament correcte”, i tota aquesta pressió i vigilància influeix, per exemple, en associacions de famílies (com hem vist al principi en el cas de l’Escola Tàber), editorials que no publiquen alguns llibres per ser problemàtics, o polítics sense gaires conviccions democràtiques, amb la finalitat de silenciar temes, ocultar llibres o desprestigiar autores. Assistim a un impuls del “políticament correcte” i la cultura woke, nascuts amb finalitats nobles de justícia social i que han acabat per minar la llibertat d’expressió i de creació, imposant un enfocament reduccionista sota criteris aliens a la literatura i l’aprenentatge lector crític. Els textos literaris són valuosos portadors i transmissors d’idees, per això també són considerats perillosos, com diu la professora de l’UJI Consol Aguilar al seu article Lij y cancelación a la revista CLIJ Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil número 316.
En el cas de la literatura infantil i juvenil, reescriure llibres que no s’avenen amb els nostres valors contemporanis, com el recent cas de Roald Dahl, és l’exemple d’un paternalisme excessiu. El món està format per matisos i la literatura infantil i juvenil no és un producte que té com a única funció la transmissió de missatges pedagògics, instrumentals.
La censura no permet els xiquets i xiquetes forjar un criteri propi, autònom i crític. Prohibir-los llibres no serveix de res, l’important és ensenyar a llegir i a desenvolupar el sentit crític cap a les ideologies subjacents, els estereotips i els models masclistes.
Qualsevol acte de censura viola un dret fonamental, tant en joves com en adultes, la llibertat. Prohibir llibres és censura i “la censura és un mecanisme de repressió, persecució o coacció que executen les instàncies que ostenten el poder, gairebé sempre amb la finalitat de combatre les discrepàncies ideològiques i de controlar les actuacions i els pensaments de la societat”, com afirma Pedro Cerrillo al llibre Literatura y poder, publicat per la Universitat de Castilla la Mancha. Censurar és limitar la llibertat d’expressió per part d’un poder (estatal, religiós o privat) sobre llibres, mitjans o obres d’art. Per tant, la censura atempta contra la llibertat d’expressió, un dret fonamental consolidat socialment i recollit al títol primer de la Constitució Espanyola, a l’article 20: “Es reconeixen i es protegeixen els drets: a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció i a la producció i a la creació literària, artística, científica i tècnica… sense cap tipus de censura prèvia”.
¿Què és, si no, la retirada de llibres amb perspectiva feminista i LGTBI de les biblioteques de dotze instituts públics de la ciutat de Castelló l’any 2021?
No m’agradaria acabar sense citar una de els veus més lúcides sobre la importància dels llibres i la lectura, diu Irene Vallejo: “Els llibres apuntalen la democràcia perquè són un obstacle per als que volen manipular la Història”.
La lectura ens ajuda a poder llegir amb més profunditat la realitat, a qüestionar-la, i és una de les millors ferramentes per lluitar contra el fanatisme i la intolerància. Llegir ens ajuda a construir pensament crític des de la llibertat de pensament. La censura és una pràctica totalitarista que no tolera els punts de vista contraris i aprima els límits del que es pot dir. Sense cultura, sense diversitat de punts de vista, no hi ha democràcia.
ADONA'T 