Lorena Pardo, periodista radiofònica d’Onda Cero a Castelló, i altres.
El dia que vaig perdre la veu vaig sentir una fredor com si ja fora hivern i no la càlida i suau tardor que estàvem tenint fins eixa data. En realitat no la vaig perdre sinó que me la van furtar. Com un
lladre que t’assalta enmig de la nit i et roba allò que ets tu, allò que et caracteritza, la facultat de fer vibrar les cordes vocals en eixir l’aire expel·lit pels pulmons; la facultat de dir-li a algú que l’estimes o que no; la possibilitat d’expressar què vols ser en la vida, els somnis i els malsons; la fortuna de poder dir que sí o que no, la immensa sort de poder triar i manifestar eixa elecció amb un crit, si cal, si et ve de gust, si et dóna la gana. Així me la van arrabassar.
El dia que em van furtar la veu, una gelor intensa em va recórrer els músculs, em va congelar la sang a les venes i em va estrényer el coll fins que quasi em vaig quedar sense respiració.
El dia que la ràdio va emmudir i la meua veu ja no es va escoltar per cap racó del nostre xicotet i maltractat país, també van fer callar moltes altres veus, sons aguts o greus, timbres alts o baixos que ens contaven la vida només en prémer un botó.
El dia en què un home va decidir que ja estava bé, que fins ací podíem arribar, que era hora de callar i no dir ni una paraula més, que només ell era l’amo i senyor de les paraules i que la meua només era una veueta -dolça, senzilla, submisa, domesticada-, els polsos em van bategar com si algú m’estiguera colpejant amb una barra de gel al cap.
Perquè la meua era una veu femenina, una veu càlida i pròxima, que salvava distàncies i trencava murs. Eixa veu lluminosa que, a pesar de tants entrebancs, era capaç d’alçar-se entre la foscor i volar més alt, on el cel és més blau; allí on no arribaran mai els qui només miren en terra.
Però encara en queden, encara hi ha una veu, que són moltes veus alhora, com eixos febles fils que, tots junts, formen una gruixuda corda capaç d’arrossegar un vaixell, nugar-lo fort a un norai i impedir que s’endinse sense rumb en la immensitat de la mar. Eixa única veu és la de les dones que caminen amb els peus en terra però amb els ulls clavats al punt més brillant del cel. Dones que són ames de la seua veu, amb la qual poden dir que sí i poden dir que no. Segons els vaja de gust.
ADONA'T 