Un tros, retall o pedaç de la meua història

Us contaré un tros, retall o pedaç de la meua història,
per si interessa a algú i en pot traure profit.

Encara que ara és molt més fàcil que per als meus avantpassats, aprendre i viure en valencià no ha estat un camí de roses. Vinc d’una mescla de la unió de la terra del Quixot i del Maestrat –ma mare va nàixer a Almódovar del Pinar, un poble de Conca, i mon pare, a Catí.
I junts van descobrir el Mediterrani!

Es van conèixer passejant pel port del Grau, quan mon pare ajudava el seu. El iaio treballava de bus, amb escafandre i tot, als nous espigons que s’hi estaven construint. Ma mare i les amigues hi anaven a buscar distracció i sol després de la feina. Ella treballava de mainadera, ja que va quedar sense pare tan bon punt va arribar a Castelló.
Primeres mirades, primers somriures, primeres paraules…
I com m’agrada pensar que anaven al Grau amb la Panderola!

Per a mi, totes dues llengües formaven part de la meua vida, ja que, encara que a casa es parlava castellà, els meus iaios paterns només parlaven valencià. Gaudia molt amb les històries de Catí que em contava la iaia Conxa, contes, versos, cançons, dites… i, encara que ella deia que “no sabia de lletra” perquè “no havia anat a costura”, era una persona sàvia, que em va ensenyar un bon grapat de coses.

Ja més gran, vaig descobrir que el que l’àvia parlava era una llengua que parlava molta més gent (a l’escola no, però sí al carrer), i vaig tenir la gran sort de comptar amb uns amics, tots de la terra, que m’hi ajudaven, m’hi estimulaven i que, a vegades, es burlaven del meu valencià.

Amb ells vaig descobrir la literatura catalana i la Nova Cançó i, així com de menuts fèiem amb els cromos, ens intercanviàvem llibres, autors, cançons… de Carme Riera, Mercè Rododera, Pere Calders, Pedrolo, Papasseit…; de Llach, Al Tall,
M. del Mar Bonet, Raimon, Quico Pi de la Serra, Sisa, Ovidi…

Més tard vaig decidir ser mestra, i el que ja formava part de la meua vida social, va formar part també de l’àmbit laboral. Només he treballat en pobles valencianoparlants i, a més a més, és la llengua que utilitze per a ensenyar, i amb la resta de companyes i companys. Per a mi, ser valenciana no és només parlar i escoltar la llengua pròpia, també és ensopir-se amb els paisatges de les nostres muntanyes, viatjar pel territori i descobrir-hi nous racons, gaudir-ne de la cuina i dels vins, de la música d’ara i del cant d’estil, dels llibres, de les paraules…

Quan em vaig adonar que somiava en colors i en valencià, vaig pensar: “Ara sí, ja estic ben arrelada a aquesta terra”. I com sempre passa, el que vull per a mi, ho desitge per als qui més estime: el meu fill i la meua filla. Ara m’encisa quan m’ensenyen nous autors, noves cançons, nous llibres… Crec que ho estem aconseguint, ja que ells parlen la nostra llengua, viuen i estimen moltes coses de la nostra cultura,
i en gaudeixen.

I tinc el cor mogut en pensar que, si ma mare encara estiguera amb nosaltres, en lloc d’escriure-hi, nosaltres, les tres dones, estaríem en aquest llibre en una foto.