Premi especial del públic del Concurs Internacional de Ceràmica de l’Alcora, lliurat
a Cevisama 2017. 21/02/2017
Cristina Salvans, guanyadora del premi, i altres.
Cristina sempre havia somniat guanyar un ‘Reina Sofia’, el premi que cada any distingeix el millor d’entre els pintors i escultors d’Espanya. Des de ben xicoteta ho havia tingut clar: la seua passió era l’art i, en contra de l’opinió del seu pare, havia acabat estudiant la carrera de Belles Arts. Allí va descobrir que l’escultura era la seua afecció i es va acabar convertint en poc més que en una obsessió. Allà on anava, tot allò que veia, cada lloc que visitava, esdevenia la inspiració d’alguna obra.
Ella era feliç esculpint, però en certs moments les paraules del pare martellejaven dins del seu cap: “D’açò no es pot viure. Ja et vaig dir que estudiares per a infermera, o per a mestra, elles tenen la vida solucionada”. El masclisme implícit en les paraules del pare l’enfuriaven, però en alguna cosa tenia raó: com a escultora semblava no tenir futur, ningú reconeixia el seu treball. Cristina sabia que era una bona artista, però no hi havia cap premi en la seua prestatgeria que li ho reconeguera.
Finalment va acceptar un treball com a animadora digital, feia dissenys en moviment i personatges per a anuncis publicitaris en una agència. Els dies passaven davant d’un ordinador creant ninots. No era el treball de la seua vida, per descomptat, però estava relacionat amb el que havia estudiat i almenys li proporcionava un sou digne a final de mes. No obstant això quan treia una estoneta lliure es ficava al taller a esculpir. Acumulava desenes de figures en aquella habitació i quan tancava la porta les mirava desitjant que alguna d’elles algun dia fora un ‘Reina Sofia’.
Però la vida li retornava diàriament una crua i trista realitat: els premis en el món de l’art eren escassos i si damunt eres dona, ni els oloraves de prop. Les notícies no feien més que constatar-ho: el 82 % dels premis de poesia públics són per a homes, les dones reben menys d’una de cada cinc nominacions als Oscar, només el 16 % dels Nobels de Literatura dels últims 50 anys són dones… i així fins a l’infinit.
Cristina veia com els premis per a les dones s’havien confinat en el racó de la resignació. La resignació del fet que les dones considerem un premi que el teu fill de tres anys s’acabe les llenties, que el teu marit faça la bugada o que el teu director no li pose pegues a un dels quinze treballs que li lliures setmanalment.
A Cristina la realitat l’entristia moltíssim, li produïa molta ràbia, però la utilitzava per a posar-li més obstinació a la seua passió: l’escultura. Ella no es doblegava fàcilment i seguia esculpint quasi diàriament, enviant les seues obres a mil i un concursos.
Un dia va sonar el mòbil mentre es llavava les dents. En la pantalla apareixia un número desconegut. A l’altre costat una dona li donava una magnífica notícia: una obra que havia enviat feia uns mesos a un concurs internacional havia sigut distingida amb el premi del públic. Cristina va donar les gràcies, va confirmar-ne l’assistència al lliurament de guardons i va penjar amb un somriure enorme. “Ser dona m’ho ha posat impossible. Però és que l’impossible només tarda una mica més”.
El ‘Reina Sofia’ estava cada dia més a prop.
ADONA'T 