Un paisatge

Agraïsc moltíssim la invitació d’Adona’t a participar en aquest llibre, aquesta petita joia suggerent, de fotografies i texts, que tanca una trilogia que s’encetava el 2009 amb un llibre que recollia fotografies de dones que havien dedicat, o que dedicaven, la seua vida a un ofici:
un ofici, una dona.

L’any següent la trilogia va continuar amb una recopilació d’històries de dones plegades al voltant d’un repte, d’un projecte: aleshores un repte eren dues dones.
En aquest llibre, es recullen històries que demostren la voluntat i l’esforç d’unes dones per preservar el valencià en diferents generacions de la família, o de vegades, recuperar-lo en situacions adverses:
ara una història són tres dones.

Tal vegada, aquest joc aritmètic –primer llibre: una foto, una dona; segon llibre: una foto, dues dones; i tercer llibre: una foto, tres dones–, aquesta sèrie aritmètica senzilla amb dones, em va resultar atractiva i va cridar la meua atenció, potser per l’especial encant que tenen
per a mi les matemàtiques.

He de reconèixer que inicialment em vaig sentir com un poc intrús entre aquestes imatges que teniu ara entre les mans, jo diria que un poc fora de lloc (o de joc?), davant d’aquestes històries de dones valentes.

Potser per això voldria parlar-ne ací de la meua vivència personal, i és que, curiosament, també he viscut una història de dones que varen permetre que jo parlara la llengua que parle ara i que acabara dient-me com em dic ara: Vicent.

Quan era menut no em semblava estrany que els meus pares ens parlaren, a mi i als meus germans, castellà. A l’escola també ho feien els mestres, i a l’església, els capellans. També la ràdio i la tele sonaven en castellà i, fins i tot, a les pel·lícules del cinema Rialto els bons i els dolents, tots parlaven castellà. També em pareixia normal que els meus pares, entre ells, parlaren valencià, també ho feien així amb els amics, i amb el veïnat quan a l’estiu, a la nit, sortien a la fresca. Ma mare, quan em cridava, ho feia dient “Vicente”, encara que de vegades, la c del meu nom, la pronunciara com una s.

També veia natural que ma mare intercalara frases i dites en valencià, especialment quan parlava del seu poble, Muro, i de la seua família, i hi estava acostumat. També ho feia molt especialment quan ens renyava i s’enfadava –encara que tenia molta paciència– perquè els meus germans i jo mateix no ens portàvem gens bé.

Després vaig créixer i vaig tenir una colla d’amics i amb molts d’ells parlava valencià. Me’n vaig anar a estudiar a València –i en vaig tornar–, i amb molts dels companys també parlava valencià. Va ser en aquest trànsit de l’adolescència a la maduresa quan vaig assumir que la llengua que jo havia après no era la de ma mare; millor dit, que ma mare, per les circumstàncies que foren, no ens havia educat en la seua llengua màtria,
la que li havia parlat sa mare: el valencià.

Més tard em vaig casar i amb la dona parlava valencià, i després d’un temps vàrem tenir dues filles i decidírem, tots dos, educar-les en valencià. Fou aleshores quan vaig decidir canviar de llengua per parlar amb ma mare. No recorde haver-li-ho dit explícitament, em referisc a la intenció. No va ser un procés immediat, ni fàcil. Al principi costava, ens costava a tots dos. Calia estar atent i esforçar-se per no declinar, per no canviar a la llengua de costum. A poc a poc, d’una manera progressiva i quasi natural, com quan s’esvaeix la boira i apareix nítid un paisatge, així, d’aquesta manera, vàrem recuperar, tots dos, la nostra llengua màtria.

No mai vàrem parlar d’aquest canvi, d’aquest retorn a la seua llengua, però crec que en el fons se’n sentia satisfeta. Almenys jo li ho notava en dues coses: en la naturalitat amb què es dirigia a les meues filles en valencià i, també, quan s’adreçava a mi dient-me Vicent.

Ací acaba la meua història, que, com veieu, no s’ajusta a les matemàtiques que marca aquest llibre, i en la qual jo trenque la regla del gènere, però en què, com heu pogut comprovar, el més important són la llengua màtria
i les dones de paraula.

En aquestes pàgines descobrireu unes històries de perseverança i d’esforç. Que aquestes històries de dones us facen estimar, si cal més, la nostra llengua.