Teresa, Canto i Alba

Teresa, ma mare, va nàixer a Toro, un poble de la província de Zamora, terra de pa i de vi. Jo vaig nàixer a Zamora i sóc la segona filla dels sis que va tenir. El meu germà gran, Antonio, va nàixer a casa, com era costum. I va arribar al món amb un extraordinari pes de sis quilos. Teresa va patir moltíssim, així que quan vam anar de part, ella i jo, ma mare va preparar la maleta i va marxar a l’hospital de Zamora, perquè a Toro no n’hi ha. Allí vaig arribar jo, tranquil·lament, sense fer-la patir tant i amb un pes una mica més “normal”.

Durant els sis primers anys vaig viure a Toro, on es parla un castellà molt particular, perquè hi gasten localismes i expressions molt pròpies. Em vaig criar rodejada del color de la terra, de la remor de l’aigua del Duero i del raïm negre tan característic del meu poble. En fer jo sis anys, ma mare ja tenia cinc fills, i tota la família ens vam traslladar a viure a Valladolid, capital del castellà. Segons diuen, és quasi perfecte, correcte, robust, sec i gros. I així vaig parlar fins als vint anys, que vaig venir cap al Mediterrani, a omplir-me de la seua llum.

Em vaig trobar en un territori amb veu pròpia, amb molta personalitat i amb gent que se l’estimava moltíssim, i que encara se l’estima. Em van transmetre la importància d’expressar-se en la llengua pròpia, i jo vaig sentir la necessitat d’aprendre-la, de respectar-la, de llegir-la, de cantar-la, d’escriure-la, d’utilitzar-la, de fer-la meua, també.

Vaig començar a apropar-m’hi fent col·lecció de paraules. Paraules que a l’oïda em resultaven molt musicals i que en pronunciar-les em provocaven un ball dins de la boca: desmai, papallona, vaixell… Vaig llegir llibres recomanats per les persones que tenia al costat i que m’animaven en l’aprenentatge. Va ser aquell moment en què es repartien uns adhesius on deia: “Valencià, per què parles castellà?”. I jo, sense haver nascut ací, em vaig donar per al·ludida. Així que vaig escoltar i cantar cançons que em desinhibien i que em donaven més força per a continuar. Vaig llançar-me a parlar-lo i, pas a pas, a poquet a poquet, xano-xano… vaig fer del valencià l’altra llengua de la meua vida.

Quan va nàixer Alba, la meua filla,
vaig preocupar-me de transmetre-li l’estima per aquesta llengua, i ara ella la parla,
la mima, la llig, l’estudia, la canta, la…

Ma mare, Teresa, quan ens sent parlar valencià, ens mira i somriu.