Si ens n’adonem, guanyem

Sovint és amb subtils guanys que s’aconsegueixen les grans gestes. I un llenç, un paper en blanc… sempre són bones trinxeres des d’on carregar les armes. Escenaris amables i precisos on poder emmarcar la sinuosa remor de la llibertat. Com una verge immaculada on ofegar l’atrevida agonia que sense permís vol instal·lar-se al nostre pis per un preu irrisori i sense quotes fixes. Enfrontar-s’hi i guanyar és com dormir en matalassos de lilàs i roselles. Allà on l’oblit reposa i la sensatesa embolcalla neurones. Ser capaç de captar un moment és comprometre’s primer a descobrir-lo. A intuir on es camuflen les vastes primaveres. Una alenada de pluja, la caiguda de parpelles que frena l’huracà, la vida completa en les aspres mans… Només així esdevindrem forts per travessar la mar del silenci i l’oblit amb la ràbia inèdita que ens recordarà el nom i qui ens el va posar. Allà, a l’altra banda, hi haurà el bri desitjat dels estels, el llenç i el paper en blanc de la gran llibertat. Com a insígnia, m’apunte la gesta d’un paisatge. De qualsevol paisatge, de qualsevol passatge. I amb ell contribuïsc davant de les trinxeres. I, quin guany és el vostre?

 Ens fluïen els temps, tots els enllaços,
 i aquell vent africà ens aplacava l’ànsia de les presses.
 Tot era fet a mida, el silenci del camp, el matalàs…
 Entre el sol i la gent, es depurava el vers,
 clamaven les mirades, les olors ens premien les nines i les panxes…
 Sonava la campana tan rotunda i pausada
 i un poder medieval digeria com mai essències
 d’altra gent que ens amaraven.
 Aquells ocres dispersos ens feien desertar velles estampes.
 Vigilàvem les pedres del camí, les revoltes estrictes.
 Melmelada de fruites, te, café, i altra volta a buscar
 la cadència de les hores i dels gestos, del paladar amable
 que assaboria els vespres amb aquell greu silenci custodiat
 per romer i licors i el fresseig de les ales dels grills entre la calma…
 -Tan prematura i casta, aquesta joia, que escriu sense resoldre altres ventures-
 Era un escàndol d’estrelles i de vinyes.
 Venia el vent i s’enramava als llavis…
 Tanta bellesa alhora ens redimia d’aquell tenaç i obscé despertar dels diumenges.