Ser dona treballadora mai no ha sigut fàcil

Maria Gràcia Molés i Garcia

Diputada Provincial del Bloc a la Diputació de Castelló.

Ser dona treballadora no és una tasca fàcil. Mai ho ha sigut, però ara per ara, malgrat els avanços de la societat i el fet que ens trobem al segle xxi, encara parlem de com assolir la conciliació de la vida familiar i laboral de les dones treballadores, cosa que fa entendre que no hem superat el problema.

Per descomptat que ho tenim molt millor que les nostres avantpassades (dones valentes que, deixant a banda estereotips de l’època, s’iniciaven en la difícil tasca d’aconseguir la igualtat de drets entre homes i dones). Però sols cal mirar les xifres de l’atur per assabentar-nos que som, majoritàriament les dones, les que ho tenim més difícil a l’hora d’aconseguir una feina estable. I també som les dones les que hem de deixar el lloc de treball per assumir responsabilitats familiars, com ara tindre cura dels fills o dels més grans.

Fins fa ben poc, la dona havia quedat relegada com a mestressa de casa, ja que així ho fomentaven la societat i la legislació. La Llei de subsidi familiar de 1938 tractava d’evitar que les mares treballaren fora de la llar; i encara més estricta resultava la Llei d’ajuda familiar de 1946, que penalitzava el treball de les mares fora de casa i les excloïa del dret al plus familiar. Tot això feia que les dones consideraren el matrimoni com l’única via d’escapatòria de la misèria. Aquesta circumstància, sumada al fet que l’Estat tinguera en marxa un pla per augmentar la demografia i situar Espanya en un nivell superior al d’altres països, i a l’infortuni que els eixos de la política foren mesures com l’increment del nombre de matrimonis joves, la lluita contra l’esterilitat voluntària i l’avortament…, provocaren que la família esdevinguera el nucli fonamental de la població. En definitiva, la política deixava la dona a casa amb una única finalitat: la procreació. I les escasses dones que treballaven fora de la llar ho feien, la majoria d’elles, acollides al règim d’ajuda, la qual cosa suposava: bé que no perceberen un sou pel seu treball, bé que els ingressos foren molt inferiors als del cònjuge.

A més, malgrat que les joves de l’època podien accedir a un cert nivell d’educació, aquesta era clarament sexista: aules diferenciades, matèries diferents per a cada sexe, seccions femenines, etc. I tot això es reflectia directament en el baix nivell de qualificació professional de les dones. Així, encara que fou en la dècada dels setanta quan aconseguírem que el 50% de la població activa femenina tinguera una feina, convé remarcar que l’any 1971la participació de les dones en la indústria només representava el 15%, dins del qual sols un 9,6% ocupava càrrecs directius. I és que la possibilitat de feina per a aquell 50% es reduïa a ocupacions estereotipades com a femenines –atés que l’esforç físic que s’hi requeria era el mínim-: l’ensenyament, la sanitat, el comerç i activitats d’oficina en general.

El Fur de Treball de 1938 i els decrets subsegüents encara vedaven a les dones l’accés a certs treballs, amb entrebancs com el requisit que tingueren l’autorització del maritper treballar en dies festius –igual que havien de fer els xiquets–, o la prohibició jurídica per exercir alguns oficis que es consideraven perillosos per al sexe femení –en la construcció, la indústria, etc. Comptat i debatut, ens van prohibir participar en el desenvolupament industrial que es vivia en aquella època.

Fou el 1976 quan finalment s’aprovà la llei que permetia comptar amb la població activa d’ambdós sexes en qualsevol tipus d’activitat professional i política –a excepció de l’exèrcit, on només podia haver-hi homes–, i que llibertava les dones d’haver d’aportar el consentiment marital a l’hora d’accedir a un lloc de treball. També se’nsreconeixia,per fi, el dret a votar i a ser elegides per desenvolupar càrrecs polítics.

En els últims 25 anys, les dones d’arreu l’Estat hem protagonitzat un gran avanç i hem accedit a formació i feines que abans eren impensables. No obstant això, queda molt de camí per recórrer i la realitat social encara no reflecteix la igualtat plena de drets que ens reconeix la Constitució. Desgraciadament, avui dia es manté una diferència salarial notòria però ben encoberta, i les tasques domèstiques encara són assumides –quasi de manera exclusiva– per dones.

Pel que fa a l’assumpció de la maternitat, les dificultats continuen sent paleses: el permís maternal és molt reduït en comparació d’altres països europeus; les ajudes econòmiques per excedència maternal i a mares treballadores no pal·lien el greu fet que hàgem de deixar de treballar per cuidar els xiquets –per no parlar que difereixen notablement entre comunitats autònomes, i que el País Valencià se situa entre les pitjor remunerades–; els centres educatius per a xiquetes i xiquets de 0 a 3 anys no estan a l’abast de totes de les famílies. Especialment a Castelló província resulta una tasca àrdua trobar una escola infantil pública, ja que només en disposem de 9 –mentre que a Madrid ciutat n’hi ha més de 80.

L’assistència sanitària a mares i nadons també ens deixa unes xifres que s’allunyen molt del que seria desitjable: als hospitals valencians el dret al part sense dolor encara és una quimera, ja que l’epidural no està totalment garantida i que ens la posen o no depèn del torn de treball de l’anestesista en qüestió.

Quant als oficis, les dones encara som una minoria entre els alts càrrecs d’empreses privades i els càrrecs directius de banca. Pel que fa a la política, a tot l’Estat només hi ha un 14,4% d’alcaldesses, davant del 85,6% d’alcaldes –i al País Valencià no ens acostem massa a la mitjana.

Queda molta tasca per fer i un llarg camí fins a arribar a la plena igualtat de drets entre homes i dones. Calen més polítiques positives, calen més ajudes a les dones treballadores, i cal que totes i tots assumim que aquest és un camí conjunt per arribar a una societat paritària.