Rosario Raro
Escriptora.
Fotografia: Víctor Aranda García
“Les dones no escriuen. I quan escriuen, se suïciden”. Aquesta frase demolidora la va pronunciar un oncle de l’escriptora uruguaiana Cristina Peri Rossi quan la va sorprendre llegint a la seua biblioteca monumental. Aquest parent seu era un home cultíssim, i fins i tot sensible, que va esgrimir davant ella, per recolzar les seues paraules, els tres únics exemplars, entre tots aquells, que havien estat escrits per dones: eren de Safo, Virginia Woolf i Alfonsina Storni. “Llegeix, llegeix les solapes —va continuar el seu protector—. Em donaràs la raó. Si et dic tot això és per l’enorme afecte que et tinc. És pel teu bé.” Aquestes eren les paraules: el bé de Cristina i el bé de totes les demés que tenim la dèria de la literatura i que, com a tal trastorn que és, ens pot portar cap a una efectista immolació que ens convertirà en una vistosa ofrena de res. No cal cap expiació quan no hi ha culpa. La culpa: aquest invent per manipular-nos des de fora de manera que parega una decisió interior.
Dones: lectores que gaudiu amb les vivències que us arrabassen, que us salten al ulls des de les pàgines; prescriptores que feu ressenyes en revistes, periòdics i blogs, per a compartir emocions impreses, batecs entre paràgrafs; editores que en repassar un manuscrit penseu que teniu entre mans una de les grans obres de la literatura universal i voleu fer d’acompanyants durant tot aquest procés de traure a la llum un llibre, una gestació tan pareguda a un embaràs; mestres que amb la vocació com a bandera voleu sentir com s’expressen les noves generacions després que la vostra estirp pedagògica ha sobreviscut a guerres, violacions, menyspreus, humiliacions…; actrius que treballeu a fons els personatges per a donar-los la vostra carn, la vostra veu i la vostra ànima, que el vostre camp d’actuació no és només el també admirable cabaret, exigiu el que us correspon en concepte de sou i de respecte; traductores que feu que el missatge d’un llibre viatge per damunt de països i de llengües, que esborreu fronteres i amplieu la capacitat de discerniment presentant-nos un món més ample. I llibreteres que en escoltar la campaneta que anuncia l’expectació i il·lusió de la persona que entra, la convideu a la fantasia i a travessar les vostres portes, i us apropeu per a aconsellar-li un refugi amb la teulada a dos aigües que encara que siga de cartró sabeu que serà el seu aixopluc i encara que vaja cap a un hospital, que porte aquest llibre a una presó, a una persona que ha perdut allò sense el que pensava que no podria viure… l’obra recomanada serà un consol mínim però vertader, perquè, més que obsequiar, un llibre li posarà a les mans una possibilitat de fugida dels entorns i dels sentiments menys amables. Per tot això, no sigueu lecto-res, editor-res, prescripto-res, edito-res, mest-res, teatre-res, llibrete-res… Recordeu que, tal vegada, això és el que s’espera de vosaltres, que us auto-sabotegeu, que us difumineu. Però, per si de cas no us apropeu a certa roca de l’illa de Lèucada, al nord d’Ítaca i Cefalònia, perquè una llegenda, més que urbana, marítima, i possiblement falsa, diu que Safo es va llançar des d’ella a les aigües jòniques; que tampoc us seduïsca el mar del Plata fins al punt de desitjar la fusió amb ell, una cançó meravellosa interpretada per Mercedes Sosa sobre aquest funest succés no ho compensa. Descosiu les butxaques dels abrics i no carregeu pedres, omplir maletes amb elles és la viva imatge de la rancúnia. Penseu en la Virginia Woolf resplendent amb la senyora Dalloway al far, amb la grata i sempre imprevisible companya d’Orlando cavalcant sobre les ones nounades al seu escriptori dins d’una habitació només seua. Per totes elles i per les moltíssimes que vindran, rebel·leu-vos en sentir que algú parla en els termes de Tolstoi quan va dir que “Les dames russes escriuen magníficament hui en dia, molt millor que Turguenev o qualsevol de nosaltres; llàstima que no tenen res a dir”. Segurament no seria així, elles tindrien molt a explicar, però cal pensar que aquest no és el nostre cas —i no només perquè no som dames russes d’aquella època, sinó dones d’ara de les comarques de Castelló vinculades amb els llibres i la lectura—, no és sobretot el nostre cas el que plantejava l’escriptor i aristòcrata nascut a Jasnaja Pol’ana, perquè tenim molt a dir. Moltíssim. Per això, en escoltar paraules semblants, no us empasseu cap gripau més; parleu, escriviu, penseu en la vostra immensa i necessària tasca, i somrieu, perquè allà on ens comprenen, romandrà sempre la nostra pàtria.
ADONA'T 