Resiliència té nom de dona

Adela Torres Esplá

Psicòloga i Coach. Membre d’ADONA’T

Estime que ser dona i la capacitat de ser resilient són dues qualitats unides inexorablement. La resiliència és l’aptitud que tenim tots els éssers humans per superar l’estrés, els reptes, les adversitats amb el mínim desgast possible. A major resiliència hi ha menys estrés i més adaptació. L’estrés, constitueix la resposta que emetem, mental, emocional, física i conductual, envers les situacions quotidianes, però també front a allò inesperat incloent-hi els nostres pensaments, pen- saments que solen ser uns grans generadors d’ansietat per a moltes persones que no saben com aquietar la ment i es deixen envair per pensaments negatius, irracionals i, en definitiva, disfuncionals.

D’altra banda, la família resilient és la que possibilita a cadascun dels membres la capacitat de seguir creixent davant les adversitats i alhora, intenten mantenir una coherència en la pròpia pervivència com a unitat. El rol del més resilient és aquell que aconsegueix entendre els fets de la vida com part d’un procés continu i constructiu de pertorbacions i conso- lidacions. La majoria de vegades qui agafa aquest rol per qüestions cul- turals, educatives o senzillament caracterials és la dona. Aquelles habili- tats, actituds i fortaleses que les dones desenvolupem des de la infantesa i al llarg de tota la vida van dirigides a l’entrenament d’aquesta resiliència per quan sorgisquen els problemes com ara la cura dels grans de la casa, les malalties al si de la família o, en aquest moment de crisi generalit- zada, el deteriorament econòmic o la manca de treball, per posar alguns exemples. No tracte de dir que les dones nasquen amb aquesta especial qualitat, sinó que la desenvolupen en afrontar obligadament diverses si- tuacions en què apareixen aquestes característiques resilients, en segons quins contextos. La dona, en ser conscient de la seua importància, es prepara activament per a l’afrontament amb major fortalesa i saviesa. Les dones, per tant, es veuen impulsades a posar en marxa aquestes ca- pacitats. Si més no, aquests “valors” i un suposat “caràcter abnegat” que pareix emergir de manera automàtica, poden bloquejar el camí de la dona cap a altres àmbits de la societat.

Aquest rol de curadora, mare, filla i parella i les barreres que la mateixa dona s’autoimposa, juntament amb la malentesa resiliència, de vegades resignació, són obstacles a vèncer. Totes aquestes circumstàncies generen un desgast que en moltes oca- sions genera somatitzacions, depressions, fibromiàlgies, irritabilitat, etc., a banda de mil entrebancs més, a causa de l’anomenat empoderament de la dona. Però aquest és un altre debat.

La bona notícia és que es pot aprendre a ser resilients, descartant el perfeccionisme, acceptant els errors que dia a dia tenim, per poder alçar-nos cada vegada que caem.

Cal pensar en les dificultats que hem superat i de les que ens n’hem sortit, tal vegada no exactament com haguérem volgut, però que fi- nalment hem resolt.

De la mateixa manera, és bo anticipar-s’hi, preparar-s’hi. Pensar que les dificultats són part de la nostra vida i que n’hi haurà moltes més.

Identificar les àrees d’oportunitat i ocupar-se d’enfortir-les, de tal manera que quan vindrà el mal temps estarem protegides.

Acceptar el dolor i el sofriment com una part de la naturalesa humana sense quedar-se en la lamentació inútil és molt important, però cal cercar ajut, en amics, en la família, en professionals, en definitiva, de- legar, mostrar als altres que també ho poden fer igual que nosaltres. Ensenyar i deixar que, al nostre costat, puguen fer-se càrrec de manera igualitària. I cercar altres dones.

Cal tindre en compte que la independència deu ser definida com el fet de saber fixar el nostre límit entre nosaltres com a dones i el mitjà amb problemes. O també com la capacitat de mantindre la distància emocional i física dels esdeveniments. I això a les dones sempre ens ha costat molt. Tant, com la ja tan gastada autoestima i no per això menys important, per aconseguir una autèntica resiliència. Tendim a considerar-nos dones més “estimables” quan ens entreguen als altres sense considerar aquesta pràctica com quelcom que s’ha de fer des de l’estratègia, des de l’eficàcia i sense que per això reste qualsevol vin- cle afectiu. Per això és tan determinant possibilitar xarxes familiars i de suport per poder construir una vertadera i eficaç resiliència.

Aquests esdeveniments ens fan més fortes però sols si sabem com.

És resilient aquella dona embarassada que hi arriba pràcticament morta dins una pastera, és resiliència la història d’Anna Frank, és resiliència la vida de Frida Kahlo, és resiliència la vida de Rita Levi, la de Rigoberta Menchú, la d’Imre Kerstez, però també és resilient la història de la veïna que té cura de son pare ja gran, a més d’anar a treballar, fer la casa i ajudar els seus fills amb els deures, és resi- lient aquella dona maltractada, aquella dona amb una malaltia greu que igualment matina i va al mercat. I tantes altres dones que amb un somriure segueixen endavant fent-se fortes dia a dia, canviant les paraules dona màrtir per la paraules dona heroïna. I això és tota una lliçó de vida.