Raquel, Raquel i Tatiana

Perquè no entenc una altra manera de fer-ho. Parlo valencià i hi penso, és la meua llengua i l’he apresa a casa i al carrer. Tota la meua família és de poble, de la Serra d’en Galceran, de les Coves i de Torreblanca, i la nostra llengua sempre ha sigut el valencià.

La meua àvia no sabia parlar castellà, ni li va fer falta en la vida. Ma mare també parla valencià, però quan venia a Castelló, alguna vegada havia de parlar castellà ­–perquè la gent de la capital li parlava aquesta llengua– tot i que dient alguna espardenyà, que podia merèixer, en aquell temps, la burla d’algun ignorant, però ella, sense saber-ho, en podia estar ben satisfeta perquè mantenia la seua identitat.

Jo vaig estudiar, i en aquell temps, l’ensenyament era “obligatorio en castellano”, però tot i això, el valencià, la meua llengua materna, hi va eixir guanyant: jo vaig continuar parlant valencià i pensant-hi, i a l’institut i a la facultat va ser senya d’identitat i distinció –els que parlàvem valencià sèiem junts, fèiem grup, ja que resulta més fàcil relacionar-te amb aquells que s’expressen com tu. Avui en dia, a la feina, continuo parlant valencià,
tot i que, de vegades, quan alguna persona no l’entén, sense cap problema canvio de llengua.

Per tot això, i aprofitant que ara es pot triar, vull transmetre a la meua filla la importància de les arrels, de pertànyer a un poble; vull que s’eduque en valencià i que conega la nostra història i cultura, per evitar que aquestes caiguen en l’oblit, i contribuir a tot el que molta gent anònima dels pobles de Castelló ha fet al llarg dels anys:

no van poder anar a l’escola, però eren persones molt sabudes i cultes, ja que van mantenir la seua llengua, les tradicions, una manera de viure, a la fi, unes senyes d’identitat i una cultura que, gràcies a elles, ara els nostres fills i filles tenen a l’abast