Trencar el silenci de la maternitat: quan parlar és començar a sanar

En els últims deu anys, he acompanyat centenars de dones en la seua maternitat.

Dones diferents, amb històries úniques. Algunes han viscut el naixement dels seus fills com una experiència profunda i transformadora. D’altres, per desgràcia, han patit situacions que les han ferides, que han deixat una marca al seu cos o al seu record. I massa sovint, aquestes ferides s’han quedat en silenci. Perquè no hi havia espai per a parlar-ne. O perquè pensaven que no era prou important. O que «a totes els passa».

Hi ha silencis que s’instal·len dins del cos com una segona pell. Dones que han parit i no saben ben bé què els va passar, però senten que alguna cosa no va anar bé. O sí que ho saben, però ningú els ha preguntat mai. I quan ho han intentat contar, han rebut mirades que les feien sentir com a exagerades o, fins i tot, dramàtiques.

I eixe silenci dol. I pesa.

Sovint es parla de violència obstètrica com si només ocorreguera dins d’una sala de parts.

Però la realitat és que moltes dones pateixen situacions de vulneració, d’invisibilització o de manca de respecte al llarg de tot el procés matern: des de l’embaràs, en el postpart, en la lactància, en el dol perinatal, en les consultes rutinàries… Quan una dona no és escoltada, quan el seu malestar és banalitzat, quan se sent jutjada o pressionada per complir un ideal de maternitat, també està vivint una forma de violència. I així és com el silenci acaba tapant allò que més necessita ser vist.

A les meues classes i als grups de suport a la maternitat que facilite, he vist com es trenquen aquests silencis. Quan una dona s’atreveix a expressar, comença a passar alguna cosa. No canvia el que va viure, però dins d’ella s’allibera un nus antic. Comença a sanar.

En aquests espais, faig una invitació clara: mirar de cara aquestes vivències, donar-los nom, i entendre que parlar no és debilitat, sinó resistència. Trencar el silenci pot ser el primer pas per a recuperar-nos, una a una, però també col·lectivament.

El sistema sanitari i social en què vivim sovint genera i manté silencis que invisibilitzen el que realment viuen moltes dones durant la maternitat. Aquestes ombres no només amaguen experiències doloroses, sinó que també mantenen estructures que perpetuen la violència obstètrica i l’abandonament emocional.

Primerament, no sempre es dona l’espai necessari per a expressar emocions. En moltes visites mèdiques, l’atenció està centrada en la monitorització del fetus o en protocols clínics, deixant poc marge perquè la dona parle del que sent, de les seues pors o inseguretats. Quan una mare vol explicar que es troba angoixada, sovint sent frases com «mentre el nadó estiga bé, tot està bé».

Aquest missatge, repetit i naturalitzat, fa que el benestar emocional de la mare es relegue a un segon pla i que el seu malestar quede exclòs.

També és habitual menysprear o invisibilitzar el dol gestacional o perinatal. Moltes dones que han patit pèrdues durant l’embaràs no troben un suport adequat ni un reconeixement real de la seua experiència.

Aquesta manca d’acompanyament contribueix a que la ferida quede silenciada, amb grans conseqüències psicològiques.

Després del part, el seguiment emocional és sovint insuficient o inexistent. La maternitat immediata es presenta com una etapa de joia i plenitud, però no totes les dones la viuen així. La fatiga, l’estrès, la depressió postpart o l’ansietat són moltes vegades ignorades, es genera així un sentiment de soledat encara més gran.

Finalment, la normalització de pràctiques violentes en el sistema és un altre element clau en aquest mutisme. En converses amb dones que he acompanyat, apareixen relats de decisions preses sense consentiment, d’amenaces subtils perquè es faça «el que toca», de mancança d’informació clara o de presses que no respecten els temps de cada dona. Aquestes situacions es normalitzen perquè formen part d’un sistema que prioritza l’eficiència i el control per damunt de l’escolta i el respecte.

Reconèixer totes aquestes violències és el primer pas per a començar a posar-los nom i poder combatre-les.

La culpa és una de les emocions que més sovint paralitza les dones durant la maternitat. És un mecanisme que, subtilment, ens impedeix compartir allò que ens fa mal perquè temem ser jutjades o etiquetades. Frases com «Si em queixe, soc mala mare» o «No ho vaig fer prou bé» es repeteixen com mantres que ressonen en la ment de moltes mares. Aquestes idees, alimentades per estereotips i expectatives socials, construeixen un mur que aïlla.

La por a ser jutjades quan s’expressen sentiments d’esgotament, confusió o tristesa fa que moltes dones callen els seus sentiments. Parlar de vulnerabilitat, d’inseguretats o de fracassos és encara tabú, perquè la societat sovint exigeix una imatge de maternitat perfecta, plena d’alegria i entregada sense fissures.

Aquest silenci no només aïlla emocionalment, sinó que també fa que moltes dones se senten soles en un dels moments on més necessiten suport: la maternitat. L’absència d’una tribu o xarxa de suport real i empàtica agreuja aquesta sensació de soledat. Sovint, la família o l’entorn no entén les dificultats reals o les minimitza, i això reforça la idea que «no pots fallar» o que «has de ser forta».

Als grups de mares, veig com, quan les dones es troben amb altres que han passat per experiències similars, comença a trencar-se aquest cercle de culpa i aïllament. Parlar, escoltar i ser escoltada crea un espai on la vulnerabilitat es converteix en força
i on la soledat es dissol en complicitat.

Reconèixer la culpa i la por és essencial per a començar a desmuntar-les. I per això, més que mai, és necessari construir xarxes de suport que acullen sense jutjar, on es puga parlar sense por i on es fomente la reparació emocional.

Posar paraules al dolor no canvia el que ha passat, però sí que pot començar a trencar el cicle de la invisibilització. Quan una dona explica que el seu part va ser robat, que no la van escoltar, que va sentir por o violència en un moment que hauria d’haver sigut segur i respectat, està posant nom a una realitat que massa vegades s’ha negat o minimitzat. I, en fer-ho, obre camí a altres perquè també ho facen.

La violència obstètrica es manté viva en el silenci. Perquè si no se’n parla, no existeix. Si no es reconeix, no es repara. El sistema, sovint, s’escuda en la tècnica i en els protocols per evitar la responsabilitat emocional. Però no es pot parlar d’atenció obstètrica respectuosa si no es dona espai al relat de les dones. No hi ha humanització possible sense escolta.

Els relats compartits tenen una força poderosa. Quan una dona diu «A mi també em va passar» i una altra li respon «I jo vaig sentir el mateix», es crea un vincle que repara. No és compassió ni llàstima: és presència sense judici. És reconèixer l’altre des de l’experiència pròpia. I és en eixe espai on comença la sanació.

En una societat acostumada a donar consells, receptes i respostes d’eixe parlar per no callar, l’acte d’escoltar esdevé un gest radical. I, alhora, reparador.

Recorde el cas d’una mare que, mesos després del part, encara no podia parlar del que havia viscut a l’hospital sense plorar.

Durant la dilatació, li van practicar un tacte rere un altre sense explicar-li res, sense demanar-li permís. En el moment del part, la van cridar per posar-se en litotomia i, davant del seu dubte, li van dir: «Ara no és moment de pensar. Fes el que et diem». Ningú la va mirar als ulls. Ningú li va explicar per què li estaven fent una episiotomia. Només després, quan ja tenia el bebè als braços, li repetien que tot havia anat bé, que havia de donar gràcies. Però ella no podia. Se sentia buida, trencada, confosa. I sola.

Durant molt de temps va callar. Pensava que exagerava, que potser era cosa seua. Fins que, un dia, en el grup de mares, es va atrevir a contar-ho. Per primera vegada, algú li va dir: «Això que expliques és violència. I tens tot el dret a sentir el que sents». I alguna cosa es va trencar per dins, però no ella: es va trencar el silenci. A partir d’eixe moment, va començar a posar nom al que havia viscut. I això li va permetre recuperar, a poc a poc, la seua veu.

Només quan va trobar un espai segur on parlar, va començar a entendre què li havia passat. No va ser només el relat el que la va ajudar, sinó el fet de sentir-se compresa, validada, sostinguda.

És necessari crear entorns on cada dona puga posar-se al centre, sense demanar perdó ni justificar-se. On siga legítim compartir l’alegria, però també el dolor, la ràbia o la decepció.

Facilitar aquests espais no implica salvar ningú. Implica estar. Implica sostenir des de la confiança que cada dona pot reconstruir-se si troba el lloc adequat per a fer-ho. I eixe lloc no és un protocol, ni un informe mèdic, ni una resposta tècnica. És una persona que escolta i diu amb la mirada: «No estàs sola. El que et passa importa».

Callar ha sigut, massa sovint, l’estratègia per a sobreviure. Però no hauria de ser així. No podem continuar acceptant una maternitat plena de silencis, de ferides no escoltades i de relats esborrats.

Parlar és començar a eixir del lloc on ens han deixat soles. És reconèixer-nos humanes, amb totes les llums i totes les ombres. És reclamar un espai propi dins la història de la maternitat, sense haver de demanar permís ni rebaixar el to.

Per això, convide les dones a buscar espais on puguen ser, senzillament, elles. Sense filtres. Sense disfresses. Espais de confiança, de mirada neta, on construir tribu i deixar de sentir-se a soles. Perquè la maternitat no hauria de ser un territori de soledat, sinó de vincle. Vincle amb altres dones, amb una mateixa, amb el que una ha viscut de veritat.
Només cal començar. Obrir una esquerda.

Fer lloc a la pròpia veu. I confiar que, a l’altra banda, hi ha algú escoltant.

Perquè quan una dona conta la seua veritat, ens obri la porta a totes.