El passat 31 de maig vaig acudir com a invitada a Castelló de la Plana per a assistir a la II Conversatòria ADONA’T 2025, el tema de la qual era «Posar a parir. La violència obstètrica al segle XXI»
Després d’escoltar les diferents ponents amb les seues exposicions, em van donar el torn de paraula i vaig poder intervindre des de la meua experiència acompanyant maternitats (embaràs, part, postpart) com a doula des de 2010.
En una primera taula redona, Desirée Mena Tudela ens va parlar de la violència obstètrica en si, de quina manera es continua exercint, com la senten les dones, el que s’està fent per a anar canviant algunes pràctiques molt arrelades al personal sanitari que intervé als parts i naixements… Tema ample en què alguns col·lectius i persones fa anys que treballen intensament.
Sent molt sincera i per sort, no solc presenciar aquest tipus de violència en els parts que acompanye, excepte en alguna ocasió molt concreta. Tanmateix, això no impedeix que escolte testimonis de dones que sí que l’han sofrida i la continuen vivint.
És curiós que les dones que em busquen em confessen que no tenen por de parir, sinó que la seua por radica en com les tractaran a l’hospital. Algunes fan autèntics estudis d’investigació per a trobar l’hospital més respectuós sabent que, així i tot, s’ho juguen tot a una carta, atès que la seua sort es donarà en funció de com siga el personal de guàrdia quan arribe el moment. Vaig comentar que també són moltes les dones que transiten el seu embaràs sense informació d’allò que està ocorrent al seu cos i d’allò que pot passar durant el part, informació que hauria de ser oferida de manera clara, concisa i contundent per la matrona d’atenció primària.
Laura Andreu-Pejó va fer la seua exposició al voltant de la salut mental perinatal i la importància d’insistir en aquesta atenció a les dones durant la seua perinatalitat. La labor de les psicòlogues perinatals és molt important, ja que, quan una dona puèrpera es veu immersa en una depressió postpart, la criança es viu de manera dificultosa i anguniosa, fet que tindrà repercussions en
la mare i en la seua criatura, així com en la resta de la família i fins i tot en el seu entorn proper.
Des de la meua experiència i com a doula formada en Salut Mental Perinatal per l’Institut Europeu de Salut Mental, sota la direcció de la psiquiatra infantil Ibone Olza, crec que és absolutament necessari que tot el personal sanitari que treballa al voltant de la maternitat tinga un mínim de formació, perquè d’aquesta forma es detectarien a temps les tan temudes depressions postpart i altres patologies.
Precisament jo vaig decidir formar-me en aquestes qüestions arran d’un dels primers acompanyaments que vaig fer, a una mare que va entrar en depressió i jo no vaig tenir les ferramentes per a detectar-ho. Ni jo ni els diferents metges als quals ella va acudir dient que no es trobava bé…
Finalment, Aida Mañez Salvador, mare de dos filles nascudes a casa, estudiant de
l’últim any de Psicologia i activista pel dret al part a casa per a les dones que així ho elegisquen, va parlar de com encara la pràctica és mal vista en alguns sectors sanitaris, de com continua havent-hi dones, tot i ser una minoria, que escullen eixa opció per a parir les seues criatures i de la necessitat de donar una visibilitat real, sense dramatismes i basada en
l’evidència.
Aquest és un tema que conec prou bé, entre altres coses perquè jo he sigut la doula d’Aida i, per tant, testimoni del part a casa de la més petita de les seues filles. Tot i que com he dit abans continuen sent una minoria, les dones que decideixen parir a casa ho tenen molt clar. La major part de les vegades és per considerar que és el lloc idoni per a rebre les seues criatures i ho fan des del més profund convenciment. Sense ànim de menysprear ningú i en tot el meu respecte, les dones que pareixen a sa casa tenen quelcom d’especial, almenys així considere les que jo he acompanyat.
També hi ha dones que volen parir a casa, les que clarament fugen del sistema, les que no volen acudir a un hospital per a aquest acte natural i fisiològic que és parir una criatura.
Hi va haver una segona taula redona on es va donar pas a creacions artístiques i audiovisuals, i lectures des d’un perfil investigador vinculat a la salut de les dones prenent com a base la definició de l’OMS del terme violència obstètrica.
La jornada va transcórrer de manera intensa i, això no obstant, agradable. Jo no sé quantes de les dones assistents eren coneixedores d’aquestes qüestions i desitge que, a partir d’allò que es va dir, s’hagen format la seua opinió i puguen defendre aquestes situacions amb criteri.
Després d’un aperitiu i d’intercanviar paraules amb algunes de les dones allí presents, la directiva, algunes sòcies, les ponents i qui vam estar a la primera fila vam anar a dinar en un lloc cèntric de la ciutat, on vam continuar conversant i coneixent-nos un poc millor.
Agraïsc infinitament aquesta oportunitat que em van donar, ja que les doules som encara invisibles en molts espais. I igualment, com a dona, en el meu nom i en el de les meues netes que són encara menudes, agraïsc la labor d’ADONAT com a col·lectiu feminista que treballa per i per a les dones.
ADONA'T 