Parlament inaugural de la II Conversatòria ADONA’T · Posar a parir. La violència obstètrica al segle XXI

Primer de tot volem agrair, una vegada més, a la Universitat Jaume I el seu suport i implicació en totes les nostres activitats i projectes i, molt especialment, a la Llotja del Cànem, que sempre ens acull i ens cuida.

Conten que a l’antiga Esparta era normal que, quan una dona superava els nou mesos d’embaràs, altres dones anaren a sa casa per a discutir violentament amb ella.

Les dones es desfogaven ben a gust i treien fora tots els draps bruts i retrets que havien callat durant la gestació per por d’alterar la futura mare i, de retruc, perjudicar el nadó.

També es diu que les discussions acalorades plenes d’insults, calúmnies i paraules malsonants provocaven el trencament d’aigües més fàcilment i el part arribava més prompte.

I és molt possible que d’ací vinga l’expressió popular posar a parir, nom que hem volgut donar-li a aquesta II Conversatòria d’ADONA’T per jugar amb algunes de les accepcions que segons el diccionari té l’expressió. Parir és ‘expel·lir la femella el fetus en el part’, si ens referim a la fisiologia animal.

Parir, també, es relaciona amb crear o produir una idea, un projecte o una obra literària o artística.

Posar a parir és criticar durament, arrossegar pel fang, denigrar, desacreditar, deshonorar, dir de tot…

Bé, així doncs, avui parlarem de violència obstètrica al segle xxi. Explorarem, de la mà de les nostres ponents i expertes convidades, maneres de posar a parir respectuoses i amables i, per contra, posarem a parir aquelles actituds i tractes que denigren i maltracten les dones en aquest procés tan crucial que aborda l’obstetrícia.

I també ens disposem a crear, a produir.

Amb aquesta conversatòria ens agradaria produir pensament crític. Un tipus de pensament que es proposa analitzar, raonar o avaluar opinions o afirmacions que la gent accepta com a veritables en el context de la vida quotidiana. En aquest sentit, les nostres ponents són mestres en generar i divulgar pensament crític al voltant de la violència obstètrica. Desirée Mena, Laura Andreu-Pejó i Aida Mañez desgranen magistralment el concepte i pràctiques de la violència obstètrica al segle xxi en el nostre entorn social i sanitari, la salut mental perinatal i tot allò que envolta el part en casa. En definitiva, ens demostren que hem de lluitar per la nostra autonomia i capacitat de decisió a l’hora de parir, i, el primer de tot és prendre consciència del que és la violència obstètrica i de com la mala praxi en aquest sentit és més habitual del que podem pensar en el nostre sistema sanitari i entorn social i familiar.

Intentarem anar més enllà de les impressions i opinions particulars per a detectar fal·làcies i poder distingir allò que és raonable del que no és admissible en els procediments mèdics i de tracte cap a les dones durant l’embaràs i part.

En ADONA’T sempre volem fer difusió de les creacions literàries que fan les dones en la nostra llengua, i què millor ocasió que aquesta conversatòria per a entrar en contacte amb històries de vida amb la visió que algunes de les nostres escriptores ens mostren sobre el part i la maternitat.

ADONA’T l’any 2023, coincidint amb el vintè aniversari de l’associació, va encetar una nova línia d’activitats amb la seua primera conversatòria (Dones músiques. De la formació a la realitat professional), dedicada en aquella ocasió a les dones que han volgut i volen formar-se i dedicar-se professionalment al món de la música clàssica. Eixe mateix any vam coeditar amb la Universitat Jaume I el llibre del mateix títol que va nàixer fruit de les taules redones de la conversatòria.

Aquest 2025 ens hem proposat continuar amb aquesta tasca cultural i divulgativa organitzant la II Conversatòria ADONA’T, en format de debat participatiu, al voltant de la violència obstètrica del, ja nostre, segle XXI.

Tres dones professionals expertes en tot allò que abasta l’obstetrícia i que treballen per abolir la violència en aquest àmbit ens expliquen i ens fan obrir els ulls front a pràctiques habituals i percebudes com a bones.

Per no allargar-me més, us recomane visitar el nostre web adona’t.net, on trobareu qui som, què volem, totes les nostres activitats, que són moltes i molt variades, i tots els nostres projectes anuals.

Permeteu-me que ara us expliquem breument la imatge d’aquesta conversatòria. Imatge creada per la nostra dissenya-
dora i amiga Lídia Díaz.

En Dones músiques reivindicàvem el rosa com un color deslligat d’altres simbologies tradicionals. Rosa que envoltava la nostra particular Euterpe que emergia decidida i poderosa sense renunciar ni tan sols a les delicades flors que li coronaven el cap.

Avui reivindicarem el color roig. El roig de la sang; el mateix roig que ocupa un paper central en moltes mitologies, lligat a la vida, al naixement i a la menstruació. Lligat als ritus de molts pobles que beuen sang després d’un sacrifici, siga real o simbòlic, com la missa cristiana, o s’unten el cos amb ella, per a lluitar contra la mort.

El vermell o roig és el color amb la freqüència més baixa de llum que pot discernir l’ull humà i, per tant, és un dels primers que poden percebre els nadons. Sempre ha ocupat un lloc destacat en la història de les civilitzacions d’arreu del món. Estava associat a la força i a la vida en l’antic Egipte, es lligava a la ira i la violència en l’antiga Grècia i els romans li adjudicaven el color roig a Mart, déu de la guerra, i és per això que quan els generals desfilaven triomfalment es pintaven la cara de roig.

A l’Edat Mitjana va ser sinònim de poder i alt estatus, era el color de la reialesa, igual que a la Xina, on era el color de la noblesa i del foc.
Amb el pas dels segles es va anar lligant a l’amor i a la passió. La temptació era vermella, com la poma d’Eva, i les prostitutes l’utilitzaven com a símbol de lascívia i promiscuïtat.

El mal, representat pel diable, també va acabar sent roig.

Ha sigut símbol de revolucions com la francesa, vinculat sempre a la llibertat i el nou ordre.

Encara avui en ple segle XXI, els partidaris d’institucions polítiques, culturals o socials
pròpies de temps passats, contraris a la innovació i al progrés, hereten i utilitzen la paraula roig amb intenció d’insultar els que tenim un pensament feminista, de progrés,
de sostenibilitat o de justícia social.

Així, per a moltes cultures, el roig, ha sigut, és i serà un símbol de fortalesa i resistència.

En Posar a parir, veiem representada una matrioixca o nina russa.

Les matrioixques són nines buides i desmuntables, amb altres nines més menudes dins, que contenen altres nines buides i desmuntables i així successivament fins a un nombre indeterminat de nines, però que sempre és imparell.

La primera nina, la més gran, representa la Mare i l’última sol ser un nadó i representa la llavor.

Sembla que matrioixca ve de Matriona, nom comú femení en Rússia provenient de
mater. Podem entendre, doncs, per què es relaciona amb el concepte de fertilitat, maternitat, família, unitat, prosperitat, alegria i saviesa.

La nostra matrioixca és una nina buida, desmuntada i tirada a terra, separada del seu nadó i en total solitud. Potser continue representant la fertilitat, la maternitat, la família, però en cap cas representa l’alegria, malgrat que manté el seu càlid somriure. Un somriure interioritzat, fruit de les creences i costums perpetuades des de temps immemorials, que crea un imaginari col·lectiu al voltant del part i la maternitat que, de cap manera, representa la realitat en termes absoluts.

Esperem que, com aquelles dones espartanes, el nostre “posar a parir”, d’avui, ens porte més saviesa, més alegria, i contribuïsca a fer que la nostra matrioixca que ara jeu tombada en terra puga alçar-se i dir ben fort què és el que vol i com vol arribar a la maternitat sense renunciar al seu
benestar i a la seua dignitat.

Sonia Querol