L’important és que el bebè està bé

La primera vegada que vaig sentir «L’important és que el bebè està bé» devia ser fa molts anys. No sé si ho va dir una mare, una àvia o una comare que volia fer el bé. La frase no porta signatura, perquè camina amb nosaltres des de sempre.

L’escoltem a les sales d’espera, a les reunions familiars, a les xerrades de les amigues… La pronunciem amb una barreja d’alleujament i resignació, com si, en dir-la, el relat quedara tancat i no calguera tornar-lo a explicar.

Ofereix la il·lusió d’un consol, però el que en realitat suggereix és: calla. Si el bebè
està bé, tot va bé. Encara que el que has viscut et deixe trencada, sola o confosa.

Encara que no has pogut decidir, preguntar, entendre. Encara que has eixit del paritori intuint que alguna cosa no va anar com havia de ser. Eixa lògica —la que esborra la vivència de la mare perquè el resultat ha sigut bo— està profundament arrelada.

Durant segles, el part ha estat un esdeveniment domèstic, compartit entre dones, ple de rituals i de comunitat. Amb la medicalització progressiva, el part va passar de l’àmbit de casa als hospitals, guanyant en seguretat però perdent —massa sovint— la humanitat. Aquest traspàs no ha estat neutre: ha comportat també una pèrdua de veu per a la dona que pareix. En nom de l’eficiència o de la ciència, s’ha desplaçat el seu testimoni.

El tema de la II Conversatòria d’ADONA’T
és la violència obstètrica, un terme que sona llunyà, però que és prou habitual. Totes hem escoltat eixes històries. Una amiga que conta que la van fer callar. Una germana que diu que es va sentir sola. Una mare que recorda el seu part amb un nus a la gola, encara que hagen passat vint anys. La violència obstètrica no necessita grans titulars, es cola als gestos menuts, als silencis, als procediments que no s’expliquen, a les decisions que es prenen sense preguntar. Viu en el relat de moltes dones que no sempre s’atreveixen a contar-ho o que, quan ho fan, es troben amb el fet que ningú vol escoltar.

Hi ha una violència que no es veu, però es rep. Quan una dona està estirada, sense roba, envoltada d’estranys, sense que ningú li explique què està passant, això és violència.

Quan se la menysprea, se la corregeix, se la infantilitza. Quan li diuen «Calla i empenta». Quan plora i ningú s’hi acosta. Quan se li fa una maniobra sense demanar permís. Quan el part es viu com una invasió, no com una entrega. I després, quan intenta posar-ho en paraules i li responen: «Però si tot ha anat bé!».

Aquest va ser el punt de partida emocional per a la imatge que ADONA’T ha tingut la confiança d’encarregar-me per al projecte: Posar a parir. La violència obstètrica al segle xxi, que, com tots els que he tingut el plaer de dissenyar d’una dècada ençà, és un exercici de reflexió i denúncia.

Amb eixos relats flotant —relats que totes anem escoltant al llarg de la vida— vaig començar a construir la imatge. No volia representar un moment clínic ni mèdic. No volia mostrar una escena explícita de dolor. M’interessava més traduir una sensació: la d’haver sigut desplaçada. La d’haver passat per una experiència que et travessa el cos i l’ànima, i haver-ne eixit sense espai per a explicar-la.

El símbol central que vaig escollir va ser la matrioixca. Una figura que, en teoria, representa el cicle de la maternitat, la contenció, la continuïtat entre generacions. Però, ací, apareix descomposta, desarticulada. No és una nina que conté altres dins d’ella, sinó una seqüència trencada.

A l’esquerra hi ha la mare, tombada, fora de l’eix, un contorn de fusta que ha perdut el pes del cos. Al mig, el cos, una closca buida, sense ulls que miren, sense nom que la referencie, sense cor que bategue. A la dreta, la figura de l’infant, en el moment en què el món l’espera.

L’ordre d’aquesta progressió crea un relat visual: el part centrat en el resultat, l’oblit de la dona que l’ha travessat, la impossibilitat de narrar el que s’ha viscut.

El cos buit de la mare és un recipient. Reflecteix el que moltes dones diuen sentir: que han estat tractades com una panxa, com un tub, com quelcom que s’obre, s’usa i es deixa. És un cos sense veu, sense mirada, sense que se l’escolte.

L’estil visual és elemental, quasi naïf. Figures suaus, contorns nets, colors plans. He escollit aquest llenguatge per a generar un contrast.

A primera vista, la imatge pot semblar dolça, decorativa. Només quan ens detenim, descobrim que alguna cosa no quadra, que l’escena no transmet pau ni harmonia. Volia que la contradicció fera feina: que la suavitat imposada obligue a mirar dues vegades i a preguntar-se per què una imatge aparentment innocent genera tal incomoditat.

També vaig pensar molt en la simetria i el ritme. Vaig voler que les figures no ocupassen l’espai de manera jeràrquica, sinó que semblaren igual d’importants a primer cop d’ull. Però una vegada entres en el relat, t’adones que una està buida, que l’altra està caiguda. Que el centre no és el centre real, sinó un buit. Aquesta decisió compositiva buscava generar tensió sense escarafalls. Com passa en molts parts: una tensió amagada darrere del protocol, de la bata blanca, del silenci.

Durant el procés creatiu, vaig revisar referents gràfics que havien treballat temes de maternitat, de cos femení, de trauma. Però vaig haver de tornar sempre al punt inicial: què volia explicar jo? Quina era la història que no volia que es perdera? I, sobretot, com fer-ho sense parlar només del dolor? Volia fer una imatge que, malgrat tot, mantinguera una dignitat. Que no convertira la mare en víctima, sinó en algú que exigeix ser vist.

El fons roig és aliat en el missatge. És un vermell pla, intens, sense matís. Remet a la sang, al cos, a la urgència. Recorda que no parlem d’un passat ni de casos llunyans.
Parlem d’una experiència real, actual i silenciada.

En valencià, posar a parir es pot llegir com donar a llum, però hi ha un gir irònic que fa que també vulga dir posar al centre del judici, criticar. Aquesta ambigüitat encaixa perfectament amb l’escena que representa la il·lustració. Parir, encara avui, pot ser un acte de descarnament, una dona que entrega el cos, un record que no es pot dir. El subtítol situa la problemàtica en el seu temps: La violència obstètrica al segle XXI. I és que no estem parlant de temps antics, parlem d’ara, d’hospitals moderns, de professionals amb títol, de protocols oficials. La violència no prové de la falta de recursos, sinó moltes vegades de l’excés de poder, de la deshumanització, d’un sistema que prioritza el procediment per damunt de la persona.

No hi ha dramatismes explícits en la imatge. No hi ha crits ni llàgrimes. Però sí que hi ha una història, un suggeriment, una sensació que moltes poden reconèixer. El que m’interessa no és oferir una resposta ni donar una lliçó, sinó obrir una esquerda. Que la imatge acompanye una conversa. Que servisca per a mirar allò que no se sol mirar. Que convide a qüestionar frases que pronunciem amb bona intenció,
però que silencien realitats complexes.

Perquè, què significa realment dir «L’important és que el bebè està bé»? I si eixa frase, tan repetida, tan socialment acceptada, funcionara com una barrera per a tot el que queda fora? I si, sense voler, diguera: «Tu no comptes»?

Eixa és la pregunta que la imatge llença, sense paraules. Quin lloc té la mare? Quines conseqüències té un part que no es respecta, que s’accelera, que es controla sense diàleg? Per què hem normalitzat que una dona isca d’un part trencada per dins i no tinga dret a contar-ho?

El que propose amb aquesta imatge no és una denúncia individual, sinó un espill simbòlic. Cada figura representa una possibilitat, un relat compartit, una escena no contada. El cos buit al centre resumeix eixa sensació de ser instrumentalitzada. La figura desplaçada representa la caiguda emocional que moltes dones relaten. I al final, el resultat que ho justifica tot: el bebè està bé.

Això que aparentment sona a punt final no és més que una porta que es deixa entreoberta. Naturalment, el que més desitgem és que el nadó estiga bé; però no pot ser l’única idea que compta. No pot tapar tot allò altre. El benestar d’un nounat no pot construir-se sobre el sofriment callat de la seua mare.
Treballar en aquesta imatge m’ha remogut.

He pensat en amigues, en converses escoltades, en silencis sospitosos. He recordat històries no dites. I he entés millor com una imatge pot donar veu. No una veu altiva, ni paternalista. Una veu que escolta i que diu: «Et veig». No volia que fora una escena tancada. Volia que es sentira
oberta. Que cadascú que la mire puga llegir-hi alguna cosa pròpia, alguna cosa propera, alguna cosa que li ressone. I sobretot, que òbriga espai per a parlar. Per a contar allò que tantes vegades es calla. Per a fer preguntes. Per a tornar a mirar allò que semblava resolt.

Perquè sí, l’important és que el bebè estiga bé, però també ho és que la mare no haja caigut pel camí.