Aida Mañez Salvador
@mamactivista
El moment del part és una de les experiències més intenses i irrepetibles que viu una dona al llarg de la seua vida. És un instant de llum, emoció i canvi profund, però, tot i la seua importància, aquest moment sovint es veu condicionat per protocols obsolets i una visió molt burocràtica i institucional del naixement.
La medicalització excessiva i la instrumentalització del part han generat una situació de violència estructural, on moltes dones experimenten sensacions d’indefensió i sotmetiment, la qual cosa contribueix a la inseguretat en la maternitat, així com a
problemes psicològics com la depressió postpart i dificultats en el vincle mare-fill.
En una societat que ha convertit el part en un procés de control mèdic, moltes dones comencen a reivindicar el dret a ser elles mateixes les protagonistes de la seua experiència. L’opció de parir a casa, en un entorn familiar i respectuós, s’ha convertit en una aposta conscient per tal d’exercir la seua autonomia i sobirania sobre el seu cos i la seua vida. Aquest article va més enllà de la simple preferència: és una reflexió sobre com el dret a decidir el lloc del part constitueix una forma fonamental de respecte i dignitat envers la dona.
El part com una experiència irrepetible i singular
El moment del part és un fi de camí i alhora un començament, una experiència que, si bé compartida per moltes dones, és al mateix temps única i personal. El part
és un moment irrepetible. És una vivència que combina emoció, dolor i esperança
i que requereix respecte, atenció i, sobretot, llibertat per a aquella que el viu.
Durant dècades, la societat ha deixat aquest moment en mans del sistema sanitari, de manera que s’ha convertit en una experiència rutinària, sovint desconnectada de la vivència emocional de la dona.
La manca d’empatia, la pressa i el control excessiu poden fer del part un acte mecànic, allunyat de la seua naturalesa més pura i profunda.
En canvi, moltes dones reclamen una mirada que valore la intensitat i la singularitat del moment, i que els permeta decidir com volen viure’l.
La violència obstètrica i la necessitat
de reivindicar l’autonomia
Un factor que ha augmentat la consciència sobre la necessitat de triar el lloc del part és la violència obstètrica. Aquest terme fa referència a pràctiques invasives, a vegades inútils, que s’imposen a la dona sense que aquesta haja donat el seu consentiment informat. Des de les epidurals forçades fins a les cesàries sense necessitat, passant per pràctiques de rotació, immobilitzacions o protocols despersonalitzats, moltes dones viuen episodis que, en molts casos, poden definir-se com una forma de violència.
Malgrat que el sistema sanitari intenta millorar i enfortir les seues pràctiques, la realitat és que moltes dones encara es senten atrapades per un model que no sempre respecta els seus desitjos, ni la seua dignitat com a persones. Això explica que moltes opten per fugir d’aquest entorn buscant un lloc més respectuós i pausat per a parir. És per això que l’opció de fer el part a casa no és només un acte d’intent de contravenir protocols, sinó una forma de resistència i de reivindicació dels drets fonamentals de la dona com a agent principal del seu propi procés reproductiu.
La sobirania de la dona sobre el seu cos
Un dels conceptes clau en tota aquesta reflexió és la sobirania de la dona sobre el seu propi cos. El part a casa és una expressió de sobirania de les dones sobre els seus cossos i processos reproductius.
En el context del part, això vol dir exercir un control ple sobre decisions tan importants com el lloc on naixerà la nostra criatura, així com la manera i les condicions en què volem donar a llum.
És important entendre que aquesta sobirania no naix de cap actitud individualista, sinó de la necessitat de posar en valor la veu i la capacitat de decisió de la dona en un moment tan delicat i fonamental.
La pregunta que cal fer-se és: som realment lliures de decidir? Fins a quin punt les nostres decisions en relació amb l’embaràs i el part són nostres o estan condicionades per un sistema que prioritza la medicalització i la institucionalització? La porta oberta a una visió més respectuosa i humanitzada del part és un pas decisiu cap a la igualtat i el respecte en la maternitat.
Les dades i la ciència darrere
del part a casa
Un aspecte que sovint preocupa és la seguretat. La ciència i la investigació actual reflecteixen un panorama que interpreta amb cautela les dades sobre el part a casa.
Segons algunes revisions de la literatura científica, en dones embarassades de baix risc, els estudis no troben evidències sòlides que indiquen que el risc de complicacions obstètriques o lesions siga més alt si aquest es duu a terme a casa que a l’hospital.
És més, en aquesta tipologia de dones, els riscos de mortalitat i morbiditat es mantenen baixos si es respecten certs protocols i si s’ofereix una atenció personalitzada. Això reforça la idea que el part a casa, quan es planifica i es duu a terme en un entorn controlat i amb professionals qualificats, és una opció segura i respectuosa.
No obstant això, cal que aquesta opció no siga percebuda com una forma de fugir de la violència obstètrica únicament, sinó com una decisió informada basada en evidències i en la millora contínua de la pràctica sanitària i la comunicació amb l’embarassada.
La revolució cultural i pràctica
El part a casa ja compta amb un reconeixement legal, però el que encara manca és la seua integració formal i estructurada dins del Sistema Nacional de Salut.
Això significa que, tot i que legalment és una opció permesa, encara no està completament incorporada com una prestació accessible i regulada de manera oficial, amb recursos i protocols clars que garantisquen la seguretat i la qualitat de l’atenció.
La manca d’una integració formal limita, en moltes ocasions, l’accés a recursos i professionals qualificats i el reconeixement per part de les institucions sanitàries, dificultant que les dones puguen exercir la seua autonomia en condicions d’igualtat amb altres alternatives hospitalàries. La manca d’un marc d’incorporació dins del sistema fa que el part a casa, tot i ser legal, sovint quede en un àmbit més informal o de provisionalitat, la qual cosa pot generar inseguretats, tant per a les usuàries com per a les professionals.
Per a avançar en aquest sentit, caldria que els governs i els responsables sanitaris treballaren per integrar aquesta opció d’una manera efectiva, proposant protocols de recepció als hospitals, formació específica per a llevadores i professionals, i recursos que asseguren que el part domiciliari puga oferir uns serveis d’emergència i trasllat al hospital dignes i que donen la garantia de contar amb els recursos en cas de ser necessari. Això implicaria un canvi de paradigma en la gestió del sistema, passant de la mera legalització a una plena inclusió en la cartera de serveis que garantisca els drets i la seguretat de les dones en la seua elecció.
Conclusió
En base a la informació presentada i a la realitat que afrontem, cal qüestionar l’imaginari dominant que associa la seguretat del naixement exclusivament a la intervenció hospitalària i a la medicalització del procés.
La tercera condemna de l’ONU per violència obstètrica a Espanya, juntament amb la decisió del Tribunal Constitucional que va refusar el recurs d’empara d’una dona forçada a traslladar-se a l’hospital contra la seua voluntat durant un part a casa (cas d’Oviedo), fan evidència de la problemàtica i la vulneració de drets en aquest àmbit.
Aquests fets reflecteixen com el temor i les creences arrelades que l’atenció mèdica hospitalària és l’única opció segura perpetuen pràctiques que, en molts casos, vulneren la dignitat i l’autonomia de les dones. És important posar en valor que, a més, la manca de matrones i la patologització excessiva del procés del part estan fent que altres professionals s’encarreguen de l’assistència, cosa que implica perdre una especialitat que, tradicionalment, ha sigut un treball exercit per dones i exclusivament dirigit a les dones, i que hauria d’estar centrada en el suport i la humanització del naixement.
Per a desmuntar aquest imaginari, cal oferir una visió crítica i basada en l’evidència, que reconega els drets i les capacitats de les dones per a decidir sobre el seu embaràs i part. La situació actual reclama un canvi profund que incloga la incorporació activa de les matrones, la desmedicalització del naixement i una major confiança en el seu saber i en l’autonomia femenina. Tot això, en un marc que garantisca el respecte i la protecció dels drets humans. Només així podrem avançar cap a un model d’atenció que prioritze la dignitat i l’elecció de les dones, deixant enrere pors i prejudicis infundats que limiten la seua llibertat i benestar durant un dels moments més significatius de les seues vides.
Enllaços d’interès
Asociación Andaluza de Matronas, Ceuta y Melilla (25 d’abril de 2025). «Doctor, quiero parir en casa» en el Colegio Oficial de Enfermería de Huelva [Publicació].
Mañez, Aida (20 de setembre de 2020). Un poco de historia [Arxiu de vídeo]. Vimeo. https://vimeo.com
ADONA'T 