Drets vulnerats, emocions ferides: la salut mental materna en risc

El naixement és l’esdeveniment més important que tenim en comú totes les persones, més tard en la vida adulta, algunes podran ser mares, pares o no ser-ho, però el que és segur és que tots i totes naixem.
No obstant, si fem una ullada crítica al nostre món, podem veure que cal millorar com naixem. És cert que gaudim de grans avanços tecnològics i de coneixements anatòmics i fisiològics sobre els processos lligats al naixement, però on queda l’acompanyament emocional?, som les dones conscients dels canvis psicològics i emocionals que poden ocórrer durant l’etapa perinatal?, com vivim i quin tracte rebem des de l’atenció sanitària durant tot aquest llarg període?, qui cura de la nostra salut mental quan estem embarassades, estem parint o acabem de fer-ho?

Totes aquestes són preguntes que encara hui estan manques d’una resposta clara i concisa.
Generalment, el fet d’estar embarassada o tindre una criatura s’associa a un estat de felicitat absoluta. L’ideari popular heretat de dècades anteriors dibuixa encara la dona embarassada com aquella afortunada que per fi ha aconseguit el més important de la seua vida i, encara que per a moltes dones tindre una criatura és un dels seus objectius més rellevants, no significa necessàriament que estiga en un estat de felicitat permanent.
Hui sabem que el període perinatal és una etapa de grans canvis i exigències que pot resultar molt estressant i difícil de transitar per a algunes dones. Tots els canvis biològics, hormonals, psicològics, familiars i socials que esdevenen al llarg del període perinatal poden convertir-lo en una etapa de major vulnerabilitat a l’hora de patir problemes de salut mental.

Entre tots els problemes psicològics i les alteracions emocionals que poden ocórrer en aquest període, destaca la depressió perinatal. Tanmateix, abans d’aprofundir en aquest aspecte, cal diferenciar-lo d’altres condicions que varien notablement en gravetat amb els dos sentits.

Per una banda, cal tindre en compte que és molt comú que durant la primera setmana després del part la dona experimente símptomes depressius com són la tristesa, plor, estat d’ànim inestable, insomni, ansietat i confusió. Aquest fenomen es coneix com a tristesa postpart o baby blues, té una duració habitualment de dos o tres dies, i no s’allarga més de dos setmanes, i el que és més important, la recuperació d’eixe estat emocional depressiu és espontània, és a dir, la dona torna al seu estat emocional equilibrat sense necessitat de cap mena d’intervenció. No obstant això, resulta un fet important, ja que està considerat com un factor de risc per a la depressió postpart. Els estudis sobre la tristesa postpart diuen que la seua causa més probable són els canvis hormonals després del part i l’adaptació al nou rol de mare, així doncs, aquelles dones que tenen una major sensibilitat als canvis hormonals i majors dificultats en l’adaptació als canvis vitals poden ser més susceptibles a patir tristesa postpart.

En l’altre extrem ens trobem la psicosi
puerperal, episodi d’alteració cognitiva,
conductual i emocional greu on l’evolució dels símptomes va des dels canvis
de comportament, pensament o nivell de
consciència fins que s’inicien els deliris i l’activitat al·lucinatòria. En més del 90 % dels casos apareix entre la primera i la quarta setmana de postpart. Afortunadament, és una afectació molt poc freqüent però sí molt greu; es tracta, per tant, d’una urgència mèdica que requereix intervenció professional immediata, ja que poden aparèixer pensaments suïcides i infanticides que podrien dur-se a terme si no es rep el tractament adequat.

Una vegada feta aquesta distinció, ens podem centrar en la depressió perinatal. Es tracta d’un episodi depressiu que té les mateixes característiques simptomatològiques que una depressió que ocorre en una altra etapa del cicle vital, però, en aquest cas, es dona durant l’embaràs o en el primer any després del part.
Aquesta definició teòrica pot resultar clara, però com es sent realment una dona amb depressió perinatal? En aquest cas, la dona presenta un estat d’ànim depressiu i/o pèrdua d’interès o plaer per les activitats o situacions que abans gaudia (aquestes dos alteracions són el nucli central de la depressió), acompanyat de dificultats
en la concentració, sentiments d’inutilitat i un marcat sentiment de culpa cap a la maternitat o la criatura. A més a més, apareixen símptomes somàtics com són dificultats per a dormir, pèrdua d’energia o problemes amb l’alimentació, entre altres, que poden ocasionar una gran interferència en la vida de la dona.

Atesa la seua rellevància, la depressió perinatal és considerada un vertader problema de salut pública arreu del món entre altres raons per les altes xifres de prevalença, tan a nivell global (prop. 20 %) com a l’Estat espanyol (entre el 17 % i el 23 %).

L’altra és l’elevada comorbiditat que la depressió perinatal presenta amb l’ansietat, que és un dels problemes més prevalents que les societats tenim no només a l’etapa perinatal, sinó en tots els períodes de la vida de les persones. Així doncs, la investigació diu que més de la meitat de les dones que tenen símptomes de depressió també tenen símptomes d’ansietat durant el període perinatal.

L’altra de les raons principals que mostra
la transcendència de la depressió perinatal és l’enorme impacte que genera en la salut tant de la mare com de la criatura. En aquest sentit, les investigacions recents han demostrat com les dones amb depressió perinatal tenen un major risc de patir preeclàmpsia, major simptomatologia física (vòmits, acidesa estomacal) i major perill d’avortament espontani, despreniment de placenta, complicacions en el part o un part prematur. De la mateixa manera, presenten un major risc de no seguir adequadament els controls mèdics prenatals, major temor al part, preferència per la cesària com a mode de part, disminució de les estratègies d’afrontament eficaç i major perill d’aparició d’altres trastorns mentals, així com de problemes de vinculació amb la criatura i interferència en la lactància materna i el rol matern. Pel que fa a les criatures, s’ha observat com una gran part presenten un major risc de baix pes al naixement, major risc de morbimortalitat del lactant i una disminució de la duració de la lactància materna. Així mateix poden presentar un major perill de retard del neurodesenvolupament, problemes emocionals a curt i mitjà termini i problemes emocionals i de comportament (conductes agressives o dificultats socials) en la vida adulta.

Arribats a aquest punt, l’altra de les preguntes és: i per què algunes dones tenen depressió perinatal i d’altres no?, què les diferencia? Doncs, la resposta a aquestes preguntes es troba en l’estudi dels factors de risc. Algunes dones reuneixen un conjunt de condicions de caràcter biopsicosocial que les fa més vulnerables i, per tant, poden augmentar l’aparició de problemes de salut mental.

La literatura disponible mostra l’existència de nombrosos factors de risc de diferent índole. Per exemple, una major sensibilitat als canvis hormonals al llarg de l’etapa reproductiva de les dones o certes alteracions genètiques són factors de risc biològic. De la mateixa manera, tindre antecedents psicopatològics propis, haver patit una depressió perinatal anterior o determinats trets de personalitat, com ara un marcat neuroticisme, són factors de risc psicològics. A més a més, algunes condicions de caràcter social, com la falta de suport social, tindre un baix nivell educatiu i econòmic o haver patit violència de gènere, també poden ser factors de risc rellevants.

Però també cal tindre en compte altres condicions relacionades amb la història obstètrica que poden ser decisives en l’aparició de la depressió perinatal, com són tindre un embaràs no planificat, un embaràs de risc, un part no vaginal o instrumentat o el fet de patir violència obstètrica durant els processos relacionats amb l’embaràs, el part i el postpart. I és que el tipus d’atenció i la manera de dispensar les cures que reben les dones durant tota l’etapa perinatal poden tindre importants conseqüències sobre la salut mental materna.

En aquest sentit, cap destacar que organismes internacionals com l’Organització Mundial de la Salud (OMS) porten dècades fent una crida per a erradicar el tracte irrespectuós i la coacció en l’atenció sanitària que moltes dones reben durant els processos mèdics lligats al període perinatal.
La realitat ens mostra que la violència obstètrica és un fet que pateixen un alt percentatge de dones arreu del món i pot manifestar-se de diferents formes, entre elles el maltractament verbal, físic i emocional, així com pràctiques clíniques desaconsellables, entre altres. Encara que l’evidència no és abundant, hi ha diversos estudis que mostren com algunes de les dones que experimenten violència obstètrica tenen més probabilitats de patir depressió postpart o fins i tot problemes d’ansietat greus com un trastorn d’estrès posttraumàtic.

Investigacions recents realitzades a l’Estat espanyol mostren que algunes de les condicions potencialment associades a la depressió postpart són la paritat, haver patit una inducció del part, haver tingut una cesària urgent, la falta de contacte pell amb pell amb la criatura després del naixement, la falta de suport de la parella i a més a més tots els tipus de violència obstètrica coneguts, és a dir, tant la violència obstètrica global com la verbal, la física i la psicoafectiva pareixen tindre un impacte negatiu en la salut emocional de les dones, així que augmenten de manera significativa el risc de patir depressió.

Per tot això, comprendre la relació entre la violència obstètrica i la incidència de problemes emocionals en la mare pot ajudar que els equips de professionals sanitaris modifiquen la seua pràctica i erradiquen l’atenció inadequada. Les estratègies sanitàries dirigides a identificar les dones susceptibles de patir problemes emocionals perinatals també han de tindre en compte la violència obstètrica a l’hora de desenvolupar intervencions per a la prevenció i abordatge dels problemes de salut mental materna.
Això significa que, en totes les àrees que integren les estratègies de salut —com
són la conscienciació de la ciutadania, tant de les dones com de la societat en general; la proposta, desenvolupament i implementació de les lleis sanitàries; la formació i sensibilització dels equips sanitaris en l’àmbit de la salut perinatal; i la implementació d’estratègies de prevenció-detecció-intervenció dels problemes de salut mental materna—, no poden oblidar la violència obstètrica com una de les condicions claus que cal incloure per tal de contribuir a visibilitzar-la, erradicar-la i finalment millorar l’experiència de parir i ser mare.