Mar Arza
Nubledad seria la condició d’allò que roman nebulós, tèrbol, mig amagat o que passa desapercebut, relegat als llimbs de la incertesa. El repte és cercar la paraula precisa que designi allò experimentat a l’interior com una intuïció. Hi ha prèviament una idea difícil d’expressar, certament un enuig que no acaba de sortir a la llum de la consciència ja que no té terme propi. D’aquí ve la proposta: una paraula que no es troba al diccionari acadèmic. Tanmateix, necessitem conjurar les paraules que ens manquen.
La paraula castellana nubledad —no he pogut trobar equivalent exacte en la nostra llengua— em remet a un porta-retrats que no porta cap retrat. En comptes d’imatge, l’espai està cobert d’un fang ressec, blanquinós, porós. És l’aspecte que presenta una fina capa de porcellana sense coure, clivellada i masegada. El potra-retrats és un objecte que reflecteix molt bé la situació de la memòria. Condensa en el mateix punt la intersecció entre temps present i afectes consumats.
Però en aquest porta-retrats en particular, la massa blanquinosa plena d’esquerdes ocupa el
lloc del record. Un fragment de terra desplaçada i comprimida entre dos vidres, modulada pel relleu irregular de la torbació i la impotència que travessa la falda adormida de la nostra història recent. Allò que hauria de ser una preciosa i subtil nacrada porcellana fina —una urna a la vida restituïda—, es queda en auster fang, en pols; tal volta en un vestigi de la vulnerabilitat de la memòria, on les paraules i les imatges en retirada estan subjectes a les inclemències de l’oblit. En aquest reduït espai repunten els intersticis, encara no suficient per espletar el coratge necessari per sembrar la pietat als camps i cunetes. Tenim encara una història a mitges i una llei a mitges que no promou la reparació de la dignitat i la justícia.
Així doncs, ens trobem davant un mur —a priori inadvertit, confós en boirim—, contra el qual topen les perennes víctimes d’un temps i els seus relats. Víctimes de les quals no tenim imatges. Resten encara constretes en l’abandó mentre els seus rostres porosos absorbeixen la pluja i les llàgrimes. Trobem un mur erigit en silenci, instituït en la por i la confusió, enfortit en la indiferència. Sembla que no hi és. Però allí segueix davant nostre, tot i que no es veu. S’albira tan aviat t’acotxes per obrir una fossa: no deixa ni ficar la cullera. Un mur nuvolat, nebulós i alhora solidificat.
Les dones seguim trobant murs bromosos d’aquesta espècie. Murs de contorns imprecisos que confonen i torben el camí natural dels nostres anhels. Encara venint de temps pitjors, els darrers murs presents romanen desapercebuts, bastits sobre la inèrcia d’unes actituds fora de temps i fora de lloc.
Christine de Pizan, en la seva magna obra La Ciutat de les Dames, de 1405, projecta un indret a resguard aixecant els murs d’una ciutadella. És un refugi on acollir dones de mèrit desitjoses de protecció d’invectives infundades, tan usuals i generalitzades en la seva època. Dins aquests murs, promou i restaura la consciència de la pròpia experiència de vida i coneixement. La ciutadella és certament una gran metàfora: una reclusió voluntària en l’estudi i el desenvolupament personal, en l’autoconfiança i la germanor feme-nina. Els murs són aixecats amb els mateixos llibres, font inesgotable de coneixement. Amb ells i en ells, l’oportunitat de formació és sempre una promesa d’autonomia.
Sobre aquesta trama plana una qüestió important: fins a quin punt fa sentit agrupar un conjunt d’obres i noms de dones artistes, una ciutadella de dames apreciades, per posar en evidència la manca de visibilitat i constant relegació a l’àmbit de l’anècdota. I encara una altra qüestió s’entrecreua: fins a quin punt fa sentit plantejar-se dir quelcom des del feminisme en un país de dues velocitats i doble mesura. El feminisme en aquest país té molt d’objecció de consciència en el seu sentit més literal: “actitud de qui es nega a obeir ordre o llei considerant-la injusta o inacceptable fent prevaler la decisió de la pròpia consciència…”
La paraula nubledad no està al diccionari. Podem resignar-nos al vocabulari establert o objectar. Podem eixamplar-ne els seus límits tot introduint els conceptes de què no disposem i necessitem. De la mateixa manera, hem d’ampliar, explorar, conèixer i reconèixer la petjada que les dones deixen i han deixat en el món.
ADONA'T 