Monges, fadrines o casades

Pilar Dolz

Gravadora i galerista

My hand delights to trace unusual things,

And deviates from the known, and common way,

Nor will in fading silks compose,

Faintly the inimitable rose […]

Lady Winchilsea

La història i la cara dels homes i dels guanyadors se sap des de fa segles, la de les dones i els perdedors és desconeguda… Però tota història té més d’una cara.

Quina cara tenim les dones d’ofici? Més satisfeta? Més decebuda? Més feliç? Més polida? Més cansada? Més…? Com és la història de les dones d’ofici?

Quan jo era menuda –una època en què en els dni apareixia la profesión– la gran majoria de les dones hi posava sl (sus labores). És això una professió, un ofici, una ocupació? Un deure, una imposició?

A mi, això d’ofici em pareix una mica religiós (ofici diví, ofici de difunts…) o militar, no? (els oficials i la tropa…). També medieval i gremial (el gremi d’arts i oficis, amb els mestres, els oficials i els aprenents…).

El terme professió sona també un poc religiós, comunitari, determinant… (professió de fe, professió sacerdotal, col·legi professional). Determina l’ingrés a un grup…

I dir-li ocupació…? Ens ocupem de fer alguna cosa, ocupem un lloc en la societat, ocupem el lloc que ens han furtat…

No recordo que ningú em preguntara què volia ser de gran. Els xiquets volien ser toreros, bombers, bisbes, conductors de camions… Les xiquetes comptàvem els botons de les jaquetes dient: «monja, fadrina i casada», com si el futur estiguera predestinat pels botons que algú havia posat a la roba.

Tot i això, al meu poble les dones, a més de ser monges, fadrines o casades, eren mestres, comares, modistes, cosidores o costureres –que no era el mateix–, pantaloneres, camiseres, cotillaires, o les que feien punt de calça… També hi havia les carnisseres, les panxeres –que era com hi anomenaven les dones que treballaven a l’escorxador–, les cuineres i les guisadores –que tampoc no era el mateix–, les botigueres, les panaderes, les pastisseres, i fins i tot una fideuera… A més a més, hi havia portadores d’aigua ­aleshores no teníem aigua corrent–, bugaderes –tampoc no teníem màquines de llavar–, pastores i collidores. A les múltiples fàbriques treballaven teixidores, ordidores, canoneres, plegadores i cosidores de peces: n’hi havia que feien toquilles, d’altres que feien els cordons de les faixes, les que feien llata, i les espardenyeres. A banda, recordo que hi havia les perruqueres i les pentinadores ­–no era tampoc el mateix–, les mainaderes… I com es diu l’ofici de les que tenien cura de malalts i ancians? I el de les que netejaven quilòmetres de passadissos, escales, sales o escusats? Per a totes elles, el meu record i el meu respecte.

Encara es pensava –i encara algú es pensa– que les dones som intel·lectualment inferiors, uns éssers incapaços de poder controlar les emocions, que som dèbils físicament. Això fa que la vida de les dones siga més complexa i més dura que la dels homes, i que encara avui hi estiga supeditada…

On eren els models? Els models eren els de monja, fadrina o casada. On són ara els models? El de treballar a la llar, que sovint se suma –i se sumava– a qualsevol altre, ja que encara n’hi ha que pensen, com en el segle de la raó i la Il·lustració, que:

A l’home, la raó; a la dona, la natura.
A l’home, el coneixement; a la dona, la intuïció.
A l’home, la creació; a la dona, la reproducció.
A l’home, les armes i la ploma; a la dona, l’agulla i el fus.
A l’home, la producció del geni; a la dona, els sentiments del cor.

Les vint dones que hem fotografiat ací són una mestra, una animadora sociocultural, una comare, una carnissera, una patronista, una perruquera, una informàtica, una directora de banda, una traductora i intèrpret, una directora d’hotel rural, una gestora cultural, una locutora, una entrenadora d’atletisme, una actriu, una artista plàstica, una fotògrafa, una educadora, una pirotècnica, una empresària i una psicòloga.

Es tracta d’un work in progress: ni de bon tros s’hi mostren tots els oficis de les dones actuals. Encara que alguns s’han exercit des de sempre, a poc a poc, molt lentament, les dones comencem a tenir oficis i professions que havien estat vetats per a nosaltres. Oficis i professions que podem triar, ja que, «les nostres mans es deleixen traçant coses inusuals i s’aparten dels camins coneguts i comuns». Ja no volem, com diu la poetessa, «compondre en sedes descolorides, pàl·lidament, la rosa inimitable”. Avui, volem, sí!, una independència econòmica; volem, sí! –tot i els escassos models– anar per camins desconeguts i poc comuns; volem, sí!, triar el nostre destí. Sabem que val la pena, ja que el segon sexe, comencem a tenir una habitació pròpia.