Maria Folch
Historiadora i escriptora.
Fotografia: Fabrizio Gibilaro
M’hi vaig passar la infància i l’adolescència sentint que llegia massa, mai no hi vaig fer cas.
No recorde quan vaig aprendre a llegir. M’encantaria conservar aquest record, el moment lluminós en què les formiguetes incomprensibles sobre el paper van adquirir sentit, el moment en què tot va començar. M’agrada imaginar-me resseguint les lletres amb el dit i movent els llavis, meravellada.
M’han explicat que, de ben menuda, en una carta als reis, els vaig demanar llibres sense dibuixos, perquè els que tenien dibuixos s’acabaven de seguida. No recorde quan va començar la febre, la malaltia. No recorde quan els llibres es van convertir en una part molt important de la meua vida, quan vaig començar a llegir sense aturador. Em recorde sempre llegint, llegint tot el que podia. Llegint i rellegint tot el que em queia a les mans.
Molt joveneta, potser massa, vaig llegir el Diari d’Anna Frank. Després de llegir-lo vaig decidir que si a mi em passava una cosa així: si m’havia d’amagar, o un naufragi, o alguna cosa per l’estil (potser sí que llegia massa) jo no podria sobreviure sense llibres, així que vaig decidir que havia d’aprendre de memòria els meus poemes preferits. Això no hi hauria naufragi que m’ho poguera furtar i de fet, cap naufragi ni cap mudança me’ls ha furtat, encara els recorde, de memòria.
Recorde també els primers llibres en català, el primer contacte amb la meua llengua escrita, el prodigi de les eles geminades i les ces trencades. I la primera volta que un llibre em va fulgurar, aquella descàrrega elèctrica, la primera volta que vaig acabar una novel·la i la vaig tornar a començar immediatament, per fer veure que no s’havia acabat, que podia seguir llegint-la mentre volguera. Va ser quan vaig descobrir amb delit que, de fet, no s’acabaria mai, que els bons llibres estarien sempre esperant-me. Va ser quan vaig descobrir la Literatura (així, amb majúscules) i va ser amb ella, amb Mercè Rodoreda, amb La Plaça del Diamant. És un record precís i preciós. M’hi vaig enamorar d’aquella prosa meravellosa, que pareixia que tinguera música dins, em vaig enamorar d’aquella Colometa una mica bleda i plorona (com jo) i d’aquella Barcelona i d’aquell envelat.
En vaig voler més, en volia molt més. Vaig seguir amb els contes i, sobretot, amb Mirall Trencat. Em recorde perfectament, potser tenia 14 o 15 anys, llegint pel carrer, llegint mentre anava a l’Institut. Em recorde a classe, amb la novel·la que em cremava a la bossa mentre algun professor avorrit parlava del Romance del mío Cid o d’alguna cosa per l’estil. I la Rodoreda esperant-me…
Llegint llegint em vaig fer gran i vaig marxar de Castelló. Sempre amb una dotzena de llibres imprescindibles a la maleta. La meua biblioteca va arribar a Roma, quan m’hi vaig instal·lar, en un camió de taronges. Recorde l’emoció en obrir les caixes, després d’uns anys separada dels meus llibres, ens reuníem una altra vegada, crec que va ser en eixe moment que m’hi vaig sentir a casa. No m’hi he tornat a separar.
Anys després, l’atzar, a qui les coses sovint li ixen molt bé, ens va portar, a mi i als meus llibres, a
viure a Ginebra. A la ciutat on Mercè Rodoreda va viure tants anys i va escriure La plaça del Diamant i quasi tots els seus llibres. L’he rellegida una altra volta. Passe sovint davant de sa casa i pense en aquella dona tan sola (amb aquella solitud tan sola que dóna l’exili) escrivint des d’ací d’aquell ball a aquell envelat a la Plaça del Diamant.
Mercè Rodoreda va ser la primera d’una llarga llista d’escriptores en la meua llengua que fa molts anys que m’acompanyen: Maria Barbal, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Teresa Pàmies… Tenim molta sort, en els darrers anys, especialment al País Valencià una nova fornada d’escriptores ens assegura que açò va per a llarg, que seguirem escrivint i seguirem escrivint en la nostra llengua.
ADONA'T 