De dreta a esquerra, Rosa Agost, degana de la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I; Amparo Marco, alcaldessa de Castelló; Ali Brancal, vicealcaldessa de Castelló, i altres.
Aquelles dones semblaven illes d’esperança per a totes aquelles que havien sobreviscut a un naufragi. Ella es va asseure davant d’una de les fotografies de l’exposició i va pensar que la vida real no permetia aplicar un retoc al gust per a fer evident el que passava desapercebut i que, malauradament, pareixia normal. Sí, a ella també se l’havia engolida una riuada de siluetes grises sense rostre.
Mentre el món girava, ella, carregada d’il·lusió i energia, va trobar el seu primer treball. Era ràpida, eficient i bona companya per als seus companys. Prompte va aprendre que això no era suficient, que la professionalitat no sols es mesurava per l’esforç, la implicació i la dedicació, hi havia un factor extern que no podia controlar.
Per a la seua cap, sí, una dona, la seua vàlua es mesurava també pel seu físic i l’únic consell que li va donar va ser “tan jove com eres, maquilla’t i pentina’t millor, així arribaràs ben lluny”. I no és que anara despentinada i no es rentara la cara, era una xica normal.
Aquell dia va haver de reprimir les llàgrimes. Potser aquella dona de llavis perfilats tampoc ho havia tingut fàcil per accedir al càrrec que exercia però era incomprensible per què actuava com si haguera oblidat els entrebancs que s’hi devia haver trobat al camí.
Anys més tard, abans de fer una presentació algú li va dir “en aquest món, el teu físic t’obrirà o te tancarà les portes”. Aquella amenaça disfressada de consell d’amic la va fer tremolar. Una altra vegada la seua aparença li jugava una mala passada.
Va començar a sospitar que per més destreses que adquirira, un tret tan superficial com el seu físic faria que tot l’esforç quedara difuminat per aquella tinta in-
visible que havien començat a abocar dins seu. Havien escrit un missatge d’autodestrucció dins del seu cap i del seu cor amb aquella maleïda ploma.
Quan semblava que tot estava perdut i el pes d’aquella motxilla es tornava quasi insuportable, va trobar una nova feina, una on es reconeixia tota la seua trajectòria. Allà va descobrir un nou concepte, la falsa visibilitat. Li van fer creure que era una peça clau, que podia fer coses tan importants com per a aparèixer ben definida en una foto en una exposició. S’ho va empassar fins que va descobrir que en realitat no la deixaven pensar, que era un número més en eixa llista forçada de paritat, i que, una vegada més, pareixia despertar més interès el color de les seues sabates que els informes d’excel·lència.
S’havia passat part de la seua vida desitjant ser visible. Ho havia fet darrere de la màscara d’una dona maquillada perquè li van fer creure que així representaria el paper d’una dona forta, triomfadora, segura de sí mateixa, quan en realitat estava morta per dins, i això era absurd i contradictori.
Potser hem malinterpretat el sentit de la paraula visible i en realitat tot el que necessitem és existir, ser i viure sota la condició de persona i no de sexe.
ADONA'T 